Besalú, enyorances del meu poble

Pere Masoliver Boix, tinc 68 anys. Sóc el tercer, d’una colla de sis germans (Pepita, Albert, Pere, Joan, Maria i Xicu). Els pares, Francisco i Emilia, més coneguts, aquí a Besalú, per la família Campaner. Sí, ho dic així, i des d’aquí el petit homenatge que els puc fer.

La meva infantesa va formar-se sent un vailet més del poble. Una mainada que, a part de les hores familiars, les passàvem als carrers jugant o fent alguna entremaliadura. Em venen a la memòria els partits de “palomato” i de futbol que jugàvem al Prat de Sant Pere i les guerrilles de “bons i dolents” que es feien entre Cal Coru i les ruïnes de l’“Hogar Parroquial” (Sant Julià).

A part de tot això, durant l’any hi havia diades més assenyalades, on la mainada ens trobàvem quasi tots. La foguera de Sant Isidre (en aquell temps), que es feia sota el pont del Capellades, i desprès va fer-se sota el Pont Vell, i la en que dèiem  “LA PROCESSÓ PETITA”.

Deixeu-me fer-ne una mica de ressò. No vaig ésser el que va promoure aquest esdeveniment, però sí un del meu germans, i jo també hi participava com una mainada més. Recordo els entrenaments per aquells camins dels horts, i la preparació de les indumentàries que es duien. Part, que s´aprofitaven del sobrant, ja usat, de la Processó SOLEMNE, i el que entre tots, ens preparàvem nosaltres mateixos i que el dia assenyalat lluíem, o sigui el Divendres Sant. Potser haig de reconèixer que per a nosaltres, la mainada, era més especial la Processó Petita que el propi Divendres Sant de la Setmana Santa. Qui no recorda, desprès de la Processó, el berenar que es feia amb tota la mainada i els organitzadors (simplement pa amb sardines de llauna, galetes maries, aigua i un traguet de vi gasat amb un porró (el clàssic “Viprase”), contents i cap a casa i a esperar l’any següent.

La infantesa a Besalú també va portar-me a fer d’escolà a l’Església. Els pares campaners, i els fills escolans. En aquells anys d’escolà sempre hi ha diades que sobresurten més, i una de les que em va marcar molt va ésser la celebració de la Restauració de l’Església de Sant Vicenç i entrada de la Vera-Creu (quina joia!!!) que va celebrar-se amb una Gran Diada per Besalú.

Amb tot això, ser mainada de Besalú, quasi comporta que en anar fent-se un gran, no pot passar sense formar part d’un dels esdeveniments principals de la població. La mística, sentida i viscuda Festa de la MARE DE DÉU DELS DOLORS, amb la seva PROCESSÓ.

Sí, i amb molt d’orgull, JO també en vaig formar part. Què m’hi va portar? No ho sé de segur, potser fer d’escolà, potser haver fet de la processó infantil, potser... no ho sé. Però, sí que dic que ser de Besalú i haver participat a la PROCESSÓ DELS DOLORS és tot un honor, i omple tant, que et sembla que ja has aconseguit un dels reptes de la teva vida.

Diem que vaig començar formant part del grup del Cant de la Passió, que això vaig fer-ho alguns anys. Després, de la formació dels ESTAFERMS. Igualment en el grup dels MANAIES, on era TIMBALER. En el recolliment i silenci, amb el repic del tambor i de les llances picant el terra, entrava dins el cos un tremolor estrany i et feia posar els pèls de punta i la pell de gallina. Impactant!!!

Recordo que era un dia festiu i, pel fet de ser escolà, el dia començava molt mogut. Entrada dels nous congregants i sortida dels de l’any anterior (també vaig ser-ho, de congregant). Tothom dels grups, fent el seus preparatius. La portada del Pendó, l’ofici i “Tridu” amb el Pendonista acompanyat de la seva família i els “comissaris” i veïns del poble.

A l’arribar l’hora de la Processó, el que em sorprenia molt és que sortia gent de per tot arreu, amb un silenci que penetrava dins el cos. Tothom, amb ciris, acompanyaven els diversos passos. En donaven fe els carrers del poble on havia passat la Processó, per la cera caiguda al terra, formant-ne dos rierols.

Gent que acompanyava, gent que sortia davant de portes i balconades amb mirades compassives i pietoses que aprofitaven aquell moment per.... Sí, ho aprofitaven. Ara bé, el moment més nostàlgic de la PROCESSÓ i nit era el moment  del “Cant de la Salve”. Un grup de veus que ens deixaven cor-trencats, però també a la vegada amb una alegria interna pel moment en què estàvem participant i que, una vegada acabat, ens el transmetíem.

El tràfec d’aquell dia solia acabar amb reunions familiars compartint bunyols i vi dolç. Sí que dic que els col·laboradors de la processó ens trobàvem a Cal Tronc i així ho fèiem i ens ho feien participar com a agraïment, i algú ho pagava.

Haig de reconèixer que el destí m’ha portat a Banyoles, i això i les circumstàncies han fet que aquesta diada la participés a Banyoles i he procurat no fallar; i l’any que no, el motiu va ser sobrat. Sí que dic que la meva família m’ha fet costat perquè no em deixés perdre cap any.

Gaudiu de la festa, participeu els qui podeu fer-ho, i que el meu desig sigui que us ompli a vosaltres i a les vostres famílies amb la protecció DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS.

Deixeu-me fer una ressenya de quan els meus pares eren els campaners de Besalú:

Hi ha dies que ens sembla que les campanes sonen diferent, que ens mostren el perquè d’aquell SO. Pertànyer a una família senzilla, molt formalment, una manera de manifestar-se i saludar la gent del poble era fent-ho amb el toc de campanes. En aquells moments ens donaven el “bon dia”, l’hora de “l’Àngelus” i la “bona nit”, amb el TOC D’ORACIÓ. També ens convidaven a anar als actes religiosos amb EL TOC DE FUNCIÓ. Una altra manera de desitjar-nos una bona diada festiva era quan ho manifestaven amb el TOC DE FESTA. Compartien la vinguda d’un nouvingut, amb el TOC DE BATEIG. Com així també ho feien quan la falla d’algú, amb EL TOC DE MORT o DIFUNT. Havia sentit parlar d’altres tocs (Toc de foc, tempesta, sometent), però no recordo si els havien tocat alguna vegada.

La setmana del QUINARI I FESTIVITAT DELS DOLORS eren uns d’aquells dies que el so era diferent. El seu Toc de cada dia de Funció al Quinari, era això, un Toc de convit, participació, acompanyament......... esperant la gran DIADA. I pel que fa a la DIADA DE LA MARE DE DEU DELS DOLORS, el seu Toc ens mostrava que era un dia d’alegria i festa, però també en el moment de la Processó, el seu Toc de convit era nostàlgic i pietós. ERA UN DIA NATURAL PERÒ, A LA VEGADA, ESPECIAL.

Amb això faig un record i senzill homenatge als que foren els MEUS PARES i campaners de la VILA DE BESALÚ.

A la memòria, passen moments enyorats dels anys d’estada a Besalú, i sobretot en el que participaves amb fer millor el dia a dia de conviure al poble. Vaig ser un dels que sempre estava a punt per participar en el que fos.

Puc dir que fins l’any 1964 era una mainada més del poble, que a part dels moments amb la família, era un vailet que jugava, anava al col·legi, feia entremaliadures, més ben dit era un nen. Quasi cinc anys estudiant a Girona, al Seminari (diem per capellà) fins que vaig deixar-ho i vaig continuar sent un jove més al poble.

Fent teatre, de petit fent de Patufet i de nen com a membre d’una família, i sense oblidar-nos dels Pastorets. Ja més jove, fent d’actor amb una obra “L’ALTRA DRECERA”, conjuntament amb altres joves,  i que dirigia en Xavier Roca.

Jugant a futbol, sent de porter, defensant els colors del Besalú, tant amb l’equip juvenil com el primer equip.

Cantant i formant grup a les “Veus de Besalú”, molt poques vegades, però sí en els assajos que es feien a l’obrador de Can Surroca.

Fent de Monitor, amb el Grup de Pares, que es responsabilitzaven de les colònies d’estiu i que es feien a la Casa de colònies de Sant Pere Despuig a la Vall de Bianya. També aquí, en formava part del grup de jovent que teníem el local “EL CAU” al carrer Tallaferro.

Amb l’Esbart dansaire, però poca cosa, ja que, en aquell temps, crec que va tocar-me fer el servei militar, la “mili”.

Així com participava a la Processó dels Dolors, també formava part de les comitives del Reis Mags.

No puc deixar-me d’esmentar la “FESTA DEL QUINTOS”, que també vaig posar-hi cullerada sent de la Junta.

El destí va portar–me cap a Banyoles, on tinc la meva estada i família, i on no he deixat els meus vincles de participació.

Pere Masoliver i Boix