El Beat Fra. Vicenç de Besalú

Julià Gibrat i Marcé, (Besalú 15 de juny del 1880 – 23 d'agost del 1936) 
Ingressà a l'orde 1885. 
Ordenat sacerdot 28 de març 1903. 

Els frares del convent d'Olot van continuar la vida amb normalitat fins al 21 de juliol, igual que els altres religiosos de la vil·la. Aquell dia, a les onze de la nit, mentre la senyora Marcel·lina Margui, veïna i benefactora del convent, sopava amb el seu marit i el seu fill, van sentir un truc a la porta. Pel balcó van veure de qui es tractava: era fra Vicenç de Besalú, amb l'hàbit i la barba igual que sempre, i un farcell de roba. 

Fra Vicenç tenia en aquell moment cinquanta-sis anys d'edat. Era fill d'uns jornalers de pagès molt religiosos. La seva mare solia anar a missa cada dia. Ell havia estat escolà a l'església romànica de sant Pere de Besalú. Va ingressar al Seminari Seràfic d'Igualada atret per l'exemple d'un seu amic de col·legi, el futur fra Josep de Besalú, provincial en temps de la guerra. 

A Olot, l'any 1909, mentre estudiava la filosofia, va patir una tuberculosi que li deixà la salut afectada per tota la vida. Per guarir-se, el van enviar un temps al convent de Palma de Mallorca. Però mai no va quedar refet del tot: sovint havia de fer llit i sempre més va arrossegar una anèmia. 

Fra Vicenç era un frare bondadós i ingenu, amb una visió tota idealitzada de sant Francesc a la qual volia adaptar la seva vida. Tenia les seves rareses. En l'oració comunitària, li agradava resar els salms d'una manera exageradament lenta i intentava, sense èxit, que els altres s'adaptessin a aquest seu estil. En una ocasió que el provincial Frederic de Berga va escriure una carta a tots els frares sobre la manera de recitar els salms donant criteris molt diferents dels seus, curiosament ell el va felicitar amb grans lloances que fra Frederic, sorprès, no va acabar de comprendre. 

Era molt devot de la Mare de Déu. A l'estiu, quan anava a veure els seus parents a Besalú, pujava al santuari del Mont i hi predicava. A vegades, en aquest sermons sobre la Mare de Déu s'animava molt i començava a dedicar-li compliments que feien somriure més d'un pel seu fervor exagerat. 

Li agradaven la filosofia, la literatura i la música religiosa. Desitjava de tot cor ser un bon frare, encara que potser s'ho prenia una mica massa a la valenta. Molt rarament sortia del convent per a anar a visitar amics o coneguts. Ni tan sols els dijous a la tarda, que molts anaven de passeig, sortia. I quan anava a Besalú, no dormia a casa dels seus parents, sinó en una altra casa, que era on s'acollien els frares quan estaven de pas. 

Amb els germans era ple de bondat. Si alguna vegada rebia una ofensa (causada potser per les pròpies rareses involuntàries del seu caràcter), l'oblidava ràpidament. Quan la salut li ho permetia, assistia a tots els actes de la fraternitat i s'oferia per a tota mena de feines pastorals. La seva especialitat era la predicació, i va deixar molt bon record en molts pobles. Però també era capaç de passar hores al confessionari o de llevar-se a l'hora que calgués per anar a assistir un malalt. 
Aquest era el frare que trucava a les onze de la nit a casa de la senyora Margui, després d'un dia molt llarg. El guardià, ja el dia 20, havia parlat amb l'alcalde d'Olot, que li havia dit que, en cas de perill, no podria fer res per salvar la vida dels frares. El dia 21, la fraternitat sentia per Ràdio Barcelona l'anunci que s'havia decretat la incautació de totes les esglésies i cases religioses. 

Els frares havien passat el dia mirant de salvar objectes del convent portant-los a cases amigues. La senyora Margui i la seva família van obrir la porta i van fer passar fra Vicenç. Li van oferir sopar, però no en va voler, perquè ja ho havia fet amb la fraternitat. Passà la nit i retornà l'endemà de bon matí al convent per celebrar l'eucaristia. Cap a les onze del matí, sabent que els revolucionaris ja havien pres l'Ajuntament, el guardià va manar als frares que es traguessin l'hàbit i abandonessin definitivament el convent. Fra Vicenç tornà a la mateixa casa, però de seguida veié que no s'hi podia quedar, perquè era massa a prop del convent i els milicians vigilaven. 

Fra Vicenç va començar a trucar a diverses portes, sense trobar acolliment enlloc. Es dirigí al rector de Sant Joan les Fonts. El Comitè d'aquest poble va arribar a ser un dels més actius i temuts de la comarca, estenent el seu radi d'acció fins a Camprodon. El rector, que fou assassinat pocs dies després, conscient que ell era el primer en estar en perill greu, no podia ajudar fra Vicenç. Però li va indicar que s'adrecés a Cal Torrentó. En aquesta casa tampoc no el van poder acollir. Li van aconsellar que s'afaités la barba, però ell s'hi va negar, dient que fins a la mort volia seguir l'exemple de sant Francesc. Resaren un parenostre plegats i fra Vicenç continuà el seu èxode. 

Ningú no sabrà mai a quantes portes va trucar fra Vicenç aquell dia sense trobar refugi. El dia 23 el trobem a casa del senyor Simó Ferrés. S'hi hauria pogut quedar, però en veure que la situació anava empitjorant va decidir buscar un lloc més apartat. Fra Vicenç, mirant d'allunyar-se d'Olot, arribà a Can Bosch, una masia de la Fageda d'en Jordà. Allà es va quedar gairebé tres setmanes. Ajudava en les feines del camp, pregava i cantava molt, tant cants religiosos com populars. Fra Vicenç es va posar en contacte amb una seva neboda de Besalú, però tampoc no gosava acollir-lo. Amb el pas dels dies, els veïns es van adonar de la sevapresència. Un d'ells (mogut per la por, potser?) va anar a veure l'amo de Can Bosch i li va dir: “Teniu un frare a casa. Si no marxa avui mateix, vindrem a buscar-lo”. Davant d'aquesta amenaça, fra Vicenç va haver de fugir. Els seus protectors li van donar roba bona i el van adreçar a una masia de La Cot coneguda com a Cal Sereno. 

Veient que no trobava seguretat enlloc, va decidir provar d'una altra manera. Els de Cal Sereno li van proporcionar una roba més dolenta que la que portava de Can Bosch, perquè pogués passar inadvertit, i des del 16 d'agost vivia com un rodamón, caminant amb el seu sac pels camins de la comarca. Va ser vist un d'aquells dies en una font del terme de Les Planes, mullant trossos de pa per esmorzar. 

El 23 d'agost els milicians del Comitè de Les Planes el van detenir, pensant, en un primer moment, que era un captaire. Però, en ser interrogat, ell va declarar clarament la seva condició de frare. Sabia també que a Les Planes difícilment podia passar molt de temps sense que el reconeguessin, ja que hi havia predicat una missió amb molt d'èxit uns anys abans. Els milicians, en conèixer la seva identitat, van començar a insultar-lo. 

En un primer moment, va ser portat al Centre Republicà del poble, on tenia la seu el comitè local. Després va estar unes hores a la sala de ball i, cap al migdia, fou traslladat a una cabana en l'indret conegut com “l'era d'en Simó”. Molta gent, en saber que estava allà detingut, el van anar a veure. Alguns recordaven amb afecte i admiració la missió que havia predicat, i els bons exemples que els havia donat atenent amb molta cura alguns malalts del poble. Altres hi anaven per riure-se'n, preguntant-li, per exemple, quants fills tenia. En dues ocasions, el van fer tornar al comitè perdeclarar. Al migdia li van portar menjar, però només volgué tastar una mica de llet. 

Hi havia aleshores a Les Planes un noi de 16 anys, en Josep Sendra, cristià convençut i fervorós, massa jove per recordar la missió de fra Vicenç, però que havia sentit a parlar moltes vegades del bon record que havia deixat. Durant totes les hores que fra Vicenç va estar a l'era d'en Simó, aquest xicot es va estar al seu costat, fent-li companyia i donant-li conversa. Fra Vicenç li va dir: “Aviat moriré. Entenc que sóc cridat pel Senyor. Espero estar avui mateix amb els àngels del cel”. Cap a mitja tarda, fra Vicenç es va posar en actitud de pregar. En la penombra de la cabana, per les escletxes del sostre un raig de sol li il·luminava la cara, de manera que en Josep tenia la impressió d'estar veient en viu una estampa de Getsemaní. 

Tan bon punt fra Vicenç va donar per acabada la pregària, va arribar el cotxe que l'havia de portar a la mort. Eren les cinc de la tarda. Abans de pujar-hi, es va girar cap al poble i el beneí, com sant Francesc va fer amb Assís durant la seva agonia. Agafaren la carretera que va de Les Planes a Sant Aniol de Finestres fins al Mas Oliveras, aturant-se en un racó conegut com “el Clot del Viver”. 

Baixaren del cotxe i manaren al xofer, que venia forçat, que anés a girar-lo per tornar. Els milicians i fra Vicenç s'endinsaren en el bosc. Portaven els fusells i un bidó de gasolina. Al costat d'un rec, l'assassinaren. Ell es va mantenir ferm i sencer tota l'estona, i abans de morir, segons va poder sentir el xofer en el viatge de tornada, els va perdonar. Un dels milicians va quedar tan impressionat d'aquella mort que no va voler participar mai més en cap assassinat. 

Els milicians van calar foc al cos amb la gasolina, però no va prendre gaire. L'endemà, veïns que havien sentit els trets hi van anar, van trobar el cos amb el bidó de gasolina al costat, i el van enterrar allà mateix, al costat del rec. Després de la Guerra, l'ajuntament de Les Planes dedicà un carrer a fra Vicenç de Besalú, i el cos fou col·locat en una tomba al cementiri de Sant Esteve de Llèmena. 

Mn. Miquel Oliveras i Coll