Els Dolors de Maria

Tal com ens parla Sant Lluc, “... quan arribà el dia de la purificació d'ells, segons la Llei de Moisès, el pujaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor”. Segons el pensament jueu del temps de Jesús, la mare es quedava impura a l’hora de donar a llum, i havia d’esperar un temps per poder anar al temple.

Temps d’espera i purificació. En el cas dels cristians queda clara aquesta necessitat: per les nostres limitacions, i per totes les coses que fem malament. La vida cristiana s’ha comparat sovint a un camí que s’ha de recórrer. I quan es fa camí, la pols, el fang, la pluja, embruten els nostres vestits. I ens fatiguem per la caminada. I ens podem desanimar quan arriben les pujades. Per tot plegat, podem pensar que necessitem parar-nos a la vora del camí i fer una bona rentada, purificar-nos per fora... i per dintre.

Però si considerem la vida de la Mare de Déu, no té ni cap ni peus. Ella, que és tota plena de gràcia, no té cap necessitat de purificació. Seria com portar el cotxe al rentat, al sortir nou del concessionari.

Però Déu es fa a la manera dels homes. No vol sortir del guió que marquen els homes. Entra al mon i a la història dels homes, com tothom. La seva identitat és la senzillesa. Sense cridar l’atenció. I és sotmès a la voluntat dels homes. Per això van al temple a presentar el seu fill a Déu.

Podríem pensar que la cerimònia de la presentació seria l’equivalent al bateig dels cristians, que celebrem avui dia. Segurament podríem treure semblances i diferències que ara no venen al cas. Ens quedem en què és un dia important i de màxima alegria.

Josep i Maria estan molt contents. S’han posat els seus millors vestits. Han comprat els animals per al sacrifici . Ens ho explica Sant Lluc: “Tot mascle primogènit serà tingut com a consagrat al Senyor, i per oferir en sacrifici, com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins”.

Allà al temple hi havia un home pietós que es deia Simeó. Va beneir el nen i es va dirigir a la seva mare amb aquests termes: “Mira, aquest és destinat a ser causa que molts caiguin o s'aixequin a Israel, i com a senyera que trobarà contradicció —i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima— perquè així es descobreixin els pensaments de molts cors”.

Paraules dures enmig del to festiu del moment. A la mare li va canviar el semblant. No ho va entendre i la va fer patir. El comentari està fora de to, de context. Com si es tractés d’una taca enmig d’un vestit blanc.

I al resumir tots els esdeveniments de la infantesa de Jesús, pel que fa a Maria, es diu que conservava totes aquelles coses al seu cor i les ponderava. És a dir, les portava a la seva reflexió i a la seva pregària.  

Estarien presents, doncs, les paraules afortunades del temple. Què voldran dir?

Han anat passant els anys, i la vida de la Verge anava ben curulla d’alegries. Els trenta anys de la vida oculta de Jesús  van ser un cúmul d’experiències, totes elles grates i amables. Quin gran goig!

Una espasa traspassarà la teva ànima. Potser se li anaven reproduint de tant en tant al seu interior. Com si fos un malson. Què voldran dir. Maria no ho entenia!

Únicament al final de la vida del seu fill, entén de veritat el significat de les paraules profètiques.

Li han anat a portar la notícia a Maria. Han empresonat el teu fill! Hi ha una pena més gran per a una mare, que veure tractat el fill com un delinqüent? Ha deixat les coses que estava fent i ha anat corrent a fer costat a Jesús. No li ha estat permesa l’entrada i s’ha quedat a fora amb la multitud. Potser algú l’ha reconegut i li ha donat ànims. La Mare necessita estar amb el seu fill. Està neguitosa, està que no viu.

Al final, l’ha pogut veure de lluny. Li ha fet un sotrac el cor. Pobre fill meu! Està amb la cara inflada. Té senyals de violència per tot arreu. La sang li tapa la cara.

La Mare, plora.

De boca en boca es va transmetent la sentència de mort. Li cauen les paraules com si fossin fletxes enverinades.

Maria acompanya el seu fill pel camí que el porta al cim del calvari. És tan dolorós, que Jesús no aguanta i cau a terra. Maria corre a ajudar-lo, com ho va fer tantes vegades quan era petit. Amb immens amor Maria mira Jesús, i Jesús mira Maria. Els ulls es troben, i cada cor vessa en l’altre el propi dolor. L’ànima de Maria resta negada en amargor.

Ens trobem al Calvari. El Redemptor del mon està a punt de traspassar, d’entregar la seva vida al Pare. Acompanyant al Mestre es troben poques persones. La majoria l’han abandonat. Unes poques bones dones, l’apòstol jove i l seva Mare. Maria està cim de la creu acompanyant al seu Fill. Veritablement, una espasa li ha traspassat el seu cor.

Com t’imagines a la Mare acompanyant al seu Fill en aquests moment? No s’estira els cabells desesperada. No està estirada clavant les ungles al terra i fent uns solcs. Tampoc s’esquinça els vestits en senyal de dol. Ni crida de manera desesperada. Totes aquestes maneres, expressen un dolor immens, però que no corresponen amb l’estil de Maria.

Hi ha un dolor més gran per una mare, veure com mor davant d’ella el seu fill? I quin tipus de mort! Es tornen a repetir les paraules profètiques: una espasa traspassarà la teva ànima.

Enmig d’un gran dolor, però serena. Li flaquegen les forces, però no crida, ni es tira al terra, ni res d’això. Entén que és el camí per dur a terme la redempció del mon. I ella, accepta la prova, i amb el seu assentiment, col·labora a l’Obra de la redempció de la humanitat.

Crist és mort. Es fa tard i el soldats tenen pressa per acabar d’una vegada. S’ha de retirar a Jesús de la creu. Obtenen de Pilat l’ordre per poder sepultar a Jesús. Amb tota la pietat del mon, li treuen els claus, i ajudant-se d’uns cordes i un llençol, el baixen fins al terra. Maria recull el cadàver. Està fred. La sang comença a fer-se crosta. El cos està ple de nafres. Es renova el dolor de Maria.

A la creu, Maria accepta el sacrifici. I aquesta acceptació li fa apte per assumir la maternitat dels homes.

Abans de morir, amb les poques forces que li quedaven, Jesús mira a Maria i a San Joan, i li diu a ella: -Aquí tens al teu fill. I des de llavors, Santa Maria es Mare dels cristians.

Qualsevol mare que s’estimi al seu fill, no dubta en donar la seva vida per ell. És capaç d’entregar-se a un patiment. El dolor és l’expressió més excelsa de l’amor. Les mares no saben distingir: ara t’estimo, ara pateixo per tu, ara et torno a estimar. Es podria dir que és el mateix acte. Les mares fan qualsevol cosa pels seus fills. Forma part del seu instint, protegir, estimar, donar la vida pels seus.

Mare dels cristians, i patrona de Besalú. Dintre de la setmana gran del municipi d’aquesta gran població de la garrotxa, Maria juga un paper important. És la patrona i per tant, la protectora. I quina millor protectora, que aquella que sap patir, fins a suportar la mort del seu Fill.

Els homes estem sotmesos a tantes incerteses! Les nostres vides, a voltes, semblen ingovernables. Tenim molts patiments i angoixes. Per això, els cristians tenim el recurs de Santa Maria.

La proximitat de la Setmana Santa, setmana grossa a Besalú, ens porta a considerar tots els esdeveniments centrals de la vida dels cristians. Amb una fe forta, o pel contrari

petita i a mb dubtes, tan se val, tenim una Mare que ens protegeix. Que sapiguem acudir moltes vegades a la seva intercessió. I que es converteixi en la confidents de tots els problemes que ens envolten.

Mn. Josep Maria Rovira