Els Manaies de Besalú al geriàtric Puig d'en Roca de Girona

ELS MANAIES DE BESALÚ PORTEN TRADICIÓ I EMOCIÓ

AL GERIÀTRIC PUIG D´EN ROCA DE GIRONA

La Setmana Santa d´enguany ha deixat un molt bon record al Puig d´en Roca. La visita d´una representació dels Manaies de Besalú la tarda del dia 15 d´abril va transformar el pati del centre en un espai ple d´emoció, tradició i humanitat. 

A primera hora de la tarda, ja es percebia un ambient especial. Els treballadors anaven baixant els residents de les diferents plantes cap al pati, i allà tots esperaven amb il·lusió la seva arribada. De lluny arribaven els primers tocs de tambor, també el soroll metàl·lic  de les llances. Quan finalment els Manaies van entrar al pati, un dels seus membres, en Jordi Lagares, es va adreçar als assistents. Amb una veu propera, va explicar breument una pinzellada de la història de la Congregació de la Mare de Déu  dels Dolors de Besalú. Residents, familiars i treballadors van escoltar amb atenció, les seves paraules reafirmaven que la tradició es feia més viva que mai.

Després de la desfilada, va arribar un dels instants més especials de la tarda: les fotografies compartides. Els Manaies van oferir als residents la possibilitat de posar-se el seu casc, agafar la llança i sentir-se, per uns instants, part d´aquesta tradició tan estimada. Les rialles, les mirades brillants i els comentaris plens de sorpresa van omplir l´ambient d´una alegria contagiosa.

Però el gest més emotiu encara estava per arribar. Una representació dels Manaies es va acostar a les habitacions dels residents que no havien pogut assistir a la desfilada del pati. Aquest detall, tan senzill i tan immens alhora, va commoure profundament. Un dels residents, antic Manaia, no va poder contenir les llàgrimes en sentir el toc del tambor i veure´ls entrar a la seva cambra. Va ser com retrobar una part de la seva vida, com si el temps es plegués per tornar-li un record estimat.

Aquests moments són els que donen sentit al nostre dia a dia. Moments que ens recorden que les tradicions no només es veuen, si no que es viuen, es comparteixen, i sobretot, es senten.

Com a treballadora del centre, voldria expressar un agraïment profund als Manaies de Besalú  per la seva sensibilitat, la seva proximitat i la seva capacitat de fer feliç tanta gent amb un gest tan humà.

Gràcies per regalar-nos una tarda que quedarà gravada al cor de residents, familiars i treballadors.

Montse Xargay i Sidrach

EMOCIONS VISCUDES DES DE DINS

És dimarts 15 d'abril a la tarda. Havíem carregat una furgoneta amb cuirasses, vestits de manaies i llances. Uns manaies de Besalú anem cap a Girona. Pugem al turó que allotja la residència per a gent gran, Puig d'en Roca. Uns nois de Vilablareix ens venen a donar suport. Ens proporcionen una sala molt gran on ens podem canviar. En passar per l'edifici es percep un nerviosisme tant de les persones que ens trobem com de nosaltres mateixos. No és nerviosisme, és emoció.

Un cop abillats baixem al carrer i vam fer una petita formació sobre picar, marcar el pas i encreuaments als nois de l'equip de futbol de Vilablareix. Mai havien carregat amb els ferros de les cuirasses, mai havien marcat el pas; una barreja de respecte i eufòria els embargava. Però són joves. De seguida van captar el que havien de fer i vam entrar al pati on la majoria d'usuaris de la residència ens esperaven per veure, gaudir i emocionar-se amb la nostra desfilada.

Pas lent, pas ràpid i portuguesa. Desfilant pel mig de gent amb i sense cadira de rodes i cuidadors. Alguna cosa els va remoure el cor quan ens van aplaudir amb aquelles ganes. Vam fer una petita explicació del que som els manaies de Besalú i la seva història, i més endavant vam entrar a les habitacions perquè les persones amb més dificultat de mobilitat ens coneguessin.

Les mostres d'afecte que anàvem rebent continuaven intactes. Un cop visitat tot el centre vam tornar a la sala on ens vam canviar. Allà ens esperava un excel·lent piscolabis i ens vam poder explicar les emocions viscudes.

Jordi Lagares i Roset