Els meus records dels Dolors

Des de ben petit he participat en un acte molt emblemàtic que es fa a Besalú. És la processó dels Dolors. Recordo, fa molts anys, en el pati de les escoles, on ara hi ha l'aula de P5, veure-hi uns nois que "jugaven amb unes llances". Eren els manaies i els estaferms assajant dies abans del dia de la processó. Eren temps en els que el record d'una guerra passada encara era present, la tele ens bombardejava amb pel·lícules de guerra. Sempre hi havia un “enemics” que atacaven, i jo pensava: si a Besalú ens ataquen els “enemics”, qui ens ha de defensar? La resposta, i per aquest ordre: en primer lloc la guàrdia civil, i si falla, els manaies i els estaferms. I deia, jo vull ser algun dia manaia. 

Quan era un xic més gran, debia tenir uns deu anys, vaig tenir la primera participació activa en la “processó”, així que vaig fer de prior, no sé com m'ho faig, però moltes vegades començo les coses per la teulada, però no va ser en la processó dels “grans”, sinó en la processó dels petits. Si mal no recordo es feia en lloc del dia dels Dolors, el Dijous o el Divendres Sant per la tarda. Amb l'acompanyament d'en “Jandro” i d'en Lluis vaig fer un pregó de veritat i amb el “pendó” penjat a la finestra de casa, a les “cases barates”. En aquest fet debia començar la meva carrera d'”enrotllador” professional. 

Els nois grans, que debien tenir quatre o cinc anys més que jo, organitzadors de l'acte, passaven el barretet i un cop acabada la processó ho celebràvem amb un berenar. Ho vam fer en un local que algun veí ens devia deixar en el Firal. Una imatge que em ve a la ment és que els “grans” fumaven. 

Pocs anys més tard, debia ser quan tenia 14 anys, en Manel em va dir si volia ser manaia, seguramente no li vaig saber dir res, però per la cara que hi debia posar ja em debia posar una llança a la mà. Vam començar a picar i a marcar el pas. Per aquelles dates vàrem començar uns quants del meu barri, crec recordar, en Pere, en Jaume i en Salvador, però aquest va decidir “enrolar-se” amb els patrup-patrup. Un comentari que li havia sentit dir era que els estaferms mai desfilarien com els manaies ja que nosaltres estàvem sotmesos a una “férrea disciplina militar”. No sé si a partir del primer any, però durant molt de temps els assatjos els féiem a la piscina. 

Des d'aquell moment la processó, i concretament obrint el pas formant part del manípul de manaies, m'ha acompanyat amb totes les coses que he fet a la vida. Molta gent em coneix corrent, doncs fer de manaia va començar molt abans que em dediqués a córrer. 

Al principi els manaies eren quinze, el “capità”, que de vegades era el centurió; l'esport, de fet el que porta l'estendard SPQR; el tambor, que l'havíem de cuidar molt ja que si es feia malbé no en tindriem cap més; i dotze manaies, els de la llança. Des de llavors hem anat creixent amb més manaies, el tambor ha passat a ser una banda, la banda hi ha afegit instruments, els pifres, d'estendards n'hi ha més… També he viscut l'evolució dels vestits. Vam passar de tenir unes cuirasses que semblaven de cartró (eren de ferro, vos ho puc confirmar) a tenir unes cuirasses brillants. Vam passar d'uns vestits vermells i blancs, que m'agradaven molt, a uns de fieltro groc, no del tot còmodes, encara que t'hi acaves acostumant, aconseguit tot plegat a cop de quines. 

Una cosa que ens fa molta il·lusió era sortir a desfilar a trobades a d'altres contrades. En vam fer una els primers anys a Banyoles en la que ens vam fer un fart de caminar i vam arribar de fosc fins cap a la Puda. Jo estudiava a Banyoles en aquelles dates i al tornar a l'estudi uns companys em van dir: els de Besalú anàveu molt escatxarrats, però n'hi havien uns de blancs, darrera, que... Segurament degut a això per Nadal ens vam fer emprenedors en negocis lúdics i d'atzar de Bingo i Lotería. Més tard, en el cinquantè aniversari del maniple de Banyoles, ja més proper en el temps, també ens van fer voltar i caminar molt. També en recordo una, a Sant Hilari, tot i que no hi vaig ésser ja que tenia una regata de rem a Mequinença. La feta s'ha explicat tantes vegades que és com si hi hagués estat. Els estaferms després d'una desorganització organitzada amb el comandament desesperat i sota la diecció del general atzar, van crear una figura irrepetible que va fer que el public irrompís en una forta ovació i aplaudiments que els manaies per molt que ens hi hem escarraçat no hem pogut emular mai. 

Ja que parlem de figures, el manaies a part de marcar el pas lent, el ràpid i la portuguessa (pas que a mi m'agrada especialment), feien la creu. En Manel va introduir una figura anomenada “barrila” que després de fer 15 passes aconseguíem, a pas lent, canviar de costat. Sembla ésser la resta de maniples de les contrades l'han volgut emular i no ho han aconseguit mai. També en fem un que es diu la roda, normalment el fem a la plaça per entretenir al personal, mentre la resta de la processó va arribant, confesso que és el pas que m'agrada menys, sobretot quan no hi som tots per assajar-ho. Tot i així, el pas que ha tingut més éxit, o sigui, el que ens ha ovacionat més el públic, és un que no té nom, que el vam inventar (o millor dit copiar) i assajar (sobre la marxa) a la trobada de Camprodón, que tracta de fer el mateix que a la barrila, però en pas ràpid, o sigui, canviar de cantó amb dues passes. 

Probablement la trobada més recordada per tots nosaltres és la que vam fer a Besalú l'any 2000. En Francesc Mauri el dijous abans, quan feia el “temps a la carta” i la gent li preguntava, diumenge a la tarda a Besalú? la resposta va ser, plourà. I tot i que “hasta” teníem “xubasqueros” per a tothom, doncs, senyor Mauri, no els vam haver de menester. Per mi un moment especialment emotiu va ser l'entrada al Prat de Sant Pere amb el pas de la “portuguesa” formant files de quatre. Podeu reviure-ho a http://300aniversari.besalu.org 

Aprofito per explicar que he procurat participar sempre en la processó i alguna vegada he hagut de fer alguna “martingala” per poder arribar-hi a temps. La setmana abans de Setmana Santa acostumava a aprofitar-se en els instituts de secundària per fer els viatges “d'estudis” de final de batxillerat o de COU. L'any 90 el vam fer a Andalusia. Érem dos professors i un autocar ple de noies i nois. L'últim dia abans de la tornada (dia dels Dolors) érem a Granada, jo vaig anar cap a l'aeroport, deixant tots els alumnes amb l'altre professor (eren altres temps) i els meus pares em van anar a buscar a Barcelona per poder sortir puntual a la processó. L'any següent el mateix, però aquesta vegada a Holanda i el dia del Dolors sortia de París rumb Perpinyà per poder ser a Besalú per recollir el casc que m'acreditava com a manaia de 15 anys i desfilar després. L'any següent érem a Pisa, aquesta vegada no hi havia avió. Tota la nit fent esforços perquè el xòfer de l'autocar no s'adormís (i jo tampoc) fins arribar al punt del relleu de conductor i així poder arribar a Girona el dia dels Dolors i poder gaudir de nou de la processó. He de reconèixer que a la plaça tenia feines a aguantar-me dret i no caure adormit. 

Poder estar a primera fila escoltant la Salve des de tant a prop és un gaudi que no es pot pagar amb diners. 

Un secret, no ho diguis a ningú: Al principi per tornar a l'esglèsia de Sant Pere un cop baixat el carrer del canó es trencava cap a Can Gil i cap a la plaça de Can Clotes per tornar pel carrer del Forn. El dia que es va deixar de fer i es va enfilar directament cap al Prat de Sant Pere la humanitat va fer un gran avenç. Al menys la part de la humanitat que fem la processó. 

També he d'afegir que el dia de la processó, per molts de nosaltres, sinó per tots, són moments emocionalment molt forts recordant a persones molt properes que ja no hi són, però que sempre ens hi acompanyaran dins dels nostres cors i que cap any deixarem de pensar-hi. 

En una època en que l'efimer és la moda i la tradició sembla sobrar, hem de procurar que la processó dels Dolors amb una antiguitat documentada de més de 300 anys, perdur-hi entre tots i sobretot no oblidar que el que fem és recordar uns fets que van passar fa més de 2000 anys que ens van donar, perdó, sentit i esperança a les nostres vides. 

Jordi Lagares i Roset