Els vestits dels Estaferms

ELS VESTITS DELS ESTAFERMS

Aquest any 2025, coincidint amb el 325 aniversari de la Congregació dels Dolors de Besalú, els estaferms renoven part de la seva indumentària: la camisa i els pantalons. A propòsit d’aquest canvi, aquest article pretén parlar d’una de les grans incògnites del la processó dels Dolors de Besalú: l’origen, el significat dels estaferms i de  la seva vestimenta.

Als documents de la VCMDDB  que es conserven, no s’ha trobat informació escrita sobre l’origen dels Estaferms de Besalú. El fet que es perdessin totes les actes del s. XIX i començament del s. XX, segurament durant la guerra civil,  fa que no hi hagi cap informació clara sobre els estaferms abans de la guerra.

De la mateixa manera, el significat de la seva vestimenta també és una incògnita. Malauradament, només ens podem referir a les opinions d’estudiosos, experts en la Congregació dels Dolors i també a la memòria dels besaluencs, per intentar teoritzar sobre el seu significat.

J.Mª de Solà Morales (1) diu a propòsit dels estaferms: “típics de Besalú, a deduir per una de les seves accepcions, sembla que podrien significar els armats que tenien encomanada la guàrdia, dintre la representació del drama sacre“.

Marc Sureda Jubany (2) recull sobre els estaferms: “La tradició popular els considera una guardià d’honor de la Mare de Déu, per la qual cosa s’especula la possibilitat versemblant que abans anessin, no pas tancant la processó sinó acompanyant el pas de la Mare de Déu en dues fileres a banda i banda”. De fet, els Estaferms de Besalú són l’únic manípul d’armats que no agafa la llança únicament amb la dreta, doncs si els del costat esquerre piquessin amb la dreta anant al costat del pas de la marededeu, podrien xocar amb els ornaments del pas i accidentalment amb algun dels portadors.  

Aquest mateix autor ens diu: “podríem tractar els mots armat, manaia i estaferm  com a sinònims, i això ens ho recolza el fet que el mot estaferm és compartit per soldats de Setmana Santa d’altres localitats catalanes a part de Besalú”. L’autor fa referència a Badalona i a Sant Vicenç dels Horts entre d’altres.

Joaquim Pla Dalmau (3) es qui teoritza més sobre la indumentària dels estaferms: “camisa, faixa, espardenyes, el seu armament (llança) i el casc amb visera abatible i crinera de coloraines no correspon a cap invent d’un dissenyador d’uniformes. Més aviat fa pensar en una tropa de pagesia que, en un moment determinat, agafava les armes per donar custòdia al seu senyor o fer de guàrdia d’honor de la Verge Dolorosa, en determinades solemnitats”.

Una altra font d’informació indirecta són els estaferms d’altres llocs de Catalunya. Fixem-nos en els que tenen part de la seva història documentada, a la majoria d’ells es fa referència a aquesta funció de guàrdia.

- Els Estaferms de Sant Vicenç dels Horts (originaris del s. XVII), tot i que amb una indumentària molt diferent, formaven part de la guàrdia del baró de Cervelló i s’encarregaven de l’ordre públic també a la processó. El mot, segons ells, prové del verb “estar” i l’adjectiu “ferm” per la funció que feien.

- Al llibre de la parròquia de Santa Maria de Martorelles, hi ha una anotació de l’any 1845 on diu que hi havia un grup d’estaferms  “els quals, la nit del Dijous Sant al Divendres Sant, feien guàrdia custodiant el monument”. Passats els anys aquest grup anomenat Estaferms de Santa Maria van desaparèixer i en l’actualitat s’anomenen Armats de Martorelles.

- Pel que fa a la vestimenta, al Museu del Ter guarden uns cascs dels Estaferms de Manlleu de l’any 1917 molt similars als nostres, amb visera per tapar la cara i un plomall vermell. També anaven amb espardenyes de vetes.

- Els Estaferms de Badalona van abillats com a soldats romans, com els manaies. Recordem que Marc Sureda ens comentava que estaferm, manaia i armat poden ser mots sinònims.

Tornant a Besalú i al que coneixem més del cert per la memòria dels que ho han viscut, després de la guerra civil  es va recuperar la processó i els estaferms van tornar a desfilar pels carrers de Besalú fent la funció de guàrdia de la Mare de Déu dels Dolors. Conservem imatges dels anys 50 amb camisa, pantalons i mitjons blancs, espardenyes de vetes, faixa vermella i una banda creuada al pit també vermella. Aquesta banda vermella creuada, hom pensa que és més moderna i es va introduir després de la guerra civil. Es conserva un dibuix que sembla que correspon a aquest moment de la postguerra, on es va redissenyar en part la indumentària. 

Sobre la vestimenta de camisa, faixa i espardenyes ressenyada per Joaquim Pla Dalmau, cal remarcar que, d’acord amb la documentació fotogràfica que ha arribat de diferents processons del país, la majoria d’armats, manaies o estaferms, anaven amb una vestimenta semblant. Mirant processons del Pirineu, del Camp de Tarragona o de Sant Daniel, el vestit blanc és omnipresent. S’ha d’entendre que és un blanc de puresa? O cal pensar que la tela blanca era més econòmica, tant si es compra nova, com si s’ha de substituir o com si s’ha d’apedaçar en cas d’emergència?

Els cascs actuals dels estaferms son de finals dels anys 1950, quan Anicet Abulí en va encarregar uns de nous a l’artesà de Girona, Francesc Boix. Es va demanar assessorament a Joaquim Pla Dalmau, el qual al seu article explica (3) : “ El propòsit era fer uns cascs de nou disseny, més propers al concepte romà que al medieval... a sobre el tauler hi havia un antic casc dels estaferms, deteriorat, ple de cops, amb la visera solta; però conservava l’encant de les coses fetes artesanalment i tenia tota la gràcia i la ingenuïtat de l’obra d’un ferrer de poble. Vaig negar-me rotundament a fer un nou disseny...”. Els cascs dels soldats es van fer més petits i lleugers, però el casc del capità va mantenir unes dimensions notables i honorables, rèplica del casc antic que conservem a la sala capitular de la VCMDDB. Pel que fa a la trena tricolor al casc, les fonts no es posen d’acord sobre l’origen. De la mateixa manera, hi ha una mancança notable de documentació gràfica per saber si els actuals colors vermell, blanc i verd han estat sempre presents al casc. Podria ser que la crinera amb la trena tricolor s’incorporés a la postguerra? Hi ha fonts que sostenen que el vermell va ser predominant a Besalú fins als anys 1950 -1960, en què es va introduir el verd. De fet, els colors de l’equip de futbol del C.E. Besalú, van passar de ser blanc-i-vermells  a blanc-i-verds. Per altra banda, la capa que duia el tambor únic dels estaferms durant un temps era verda.

Les camises i pantalons de fil de cotó les vàrem portar els estaferms fins a finals dels anys 80, que molt deteriorats, es van canviar per uns vestits més modernitzats i còmodes, utilitzats fins l’any passat (2024). Aquests vestits s’han anat fent malbé amb els pas dels anys i fa temps que demanaven la jubilació. Hem documentat aquest article amb dues imatges que justament  tenen 70 anys i 20 anys respectivament, on es veuen les dues indumentàries.

Així doncs, aquest 2025 els estaferms estrenen roba nova. D’acord amb l’aparença històrica dels estaferms (meitat pagesos i meitat soldats), s’ha volgut recuperar un disseny més similar a  les antigues camises i pantalons de fil de cotó del segle passat. Tant és així, que hem optat pel cotó amb el seu color natural i sense tractar, ja que podem pensar, per tot l’esmentat, que potser era així com anaven  els primers estaferms. Evidentment es conserven intactes la resta d’atributs: faixa, espardenyes de betes, casc, llança,...  tots ells ben característics i que fan únics els Estaferms de Besalú.

Joan Cabratosa i Pla

Salvador Garcia-Arbós

Jordi Hurtós i Rovira