L'any de la Fe i la Congregació dels Dolors de Besalú

La vella Europa d'arrels cristianes, ara sembla créixer al marge d'aquest orígens. La nostra fe cristiana es troba en un moment de fragilitat i necessita ser cuidada. Ens convé enfortir i renovar el veritable nucli de la nostra fe, o qui sap si fins i tot hem de descobrir-lo per primera vegada. 
Als congregants de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú, la fe ens arriba especialment per tradició de pares a fills i de generació en generació, a partir d'una experiència original. 

L'Any de la Fe s'inicia l'onze d'octubre de 2012, convocat pel Sant Pare Benet XVI en la seva carta apostòlica Porta Fidei (La Porta de la Fe) i finalitza el 24 de novembre de 2013. L'església fonamenta el seu missatge en que l'Any de la Fe ha estat convocat amb la intenció d'ajudar a tots els creients en Crist perquè la seva adhesió a l'Evangeli sigui més conscient i vigorosa i susciti en tot creient l'aspiració a confessar la fe amb plenitud i convicció renovada, amb confiança i esperança. L'objectiu principal és que cada cristià pugui redescobrir el camí de la fe per posar a la llum, sempre amb més claredat, l'alegria i el renovat entusiasme de la trobada amb Crist, i que sigui una ocasió propícia per a intensificar la celebració de la fe en la litúrgia, especialment en l'Eucaristia: redescobrir-ne els continguts, exposats principalment en el Catecisme, i donar-ne testimoni. 

El nostre bisbe Francesc, en l'homilia del començament de l'Any de a Fe (21 d'octubre de 2012), enunciava que “ la fe és un do de Déu que demana una resposta lliure de cor, de tota la persona. Cal que la fe viscuda sigui una fe confessada, testimoniada amb la vida, certament, però avui també amb la paraula. Cal donar raó de la nostra fe d'una manera entenedora i significativa. Cal proposar la fe perquè és el millor tresor per viure. Aleshores, proclamar la fe és un acte d'amor envers les persones”. 

Veritablement, després de reflexionar en aquests missatges, els fidels ens cal treballar per posar realment a Crist al centre de la nostra vida cristiana i creure en el Déu ressuscitat. És allò que diu també l'Evangeli de Sant Joan al final del pròleg: “A Déu, ningú l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn, 1,18). Més endavant, en el mateix Evangeli, Jesús en un diàleg amb els apòstols diu: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?” (Jn 14,9). 
El compromís fonamental del cristià ha de ser el de viure la fe de debò. Sant Agustí deia: “Estima i fes el que vulguis” i aquí seria com dir “creu i fes el que vulguis”. 

Els congregants de la Venerable Congregació de la Mare dels Dolors de Besalú viuen fonamentalment la fe d'acord amb el que és una verdadera delícia espiritual: la Regla de Vida de l'Orde Seglar dels Servents de Maria, amb els seus pilars fonamentals: 

La Inspiració Mariana: En la Verge, per virtut dels seu privilegi s'hi troba l'ajut per arribar a Déu. Ella constitueix un privilegiat transmissor de la nostra fe. 

L'oració: Ens genera una disposició interna que permet donar llum i entendre el missatge de Déu i ens ajuda a tenir fe en la seva paraula. La qüestió central de la pregària és la recerca i l'espera de la mateixa realitat de Déu. 

La vida fraterna: És la vida que es basa en el testimoniatge de la nostra fe en la vida familiar i social, el fet d'estar obert i ofert als altres i que no es redueix en el procediment moral, sinó que inclou el contingut vivencial de participació. Certament que si un cristià que només tingués, com a base, la fe en Déu però s'oblidés de l'home, entraria simplement en una contradicció. La fe en Déu i la fe en l'home van intrínsecament lligades. La fe en Déu significa compromís amb els homes i fe en les seves possibilitats. Des del Cristianisme, precisament, s'intenta equilibrar aquestes dues formes de fe. La fe en Déu ha de portar cap a la fe en l'home, però la fe en l'home i en la capacitat d'estimar de l'home pot ser un punt de partença de la fe en Déu, que al capdavall, vol dir una exercitació constant en l'existència cristiana en que el respecte actiu vers la persona és determinant. 

La fe s'ha de presentar com una afirmació de l'existència. Així ho manifestava el poeta Joan Maragall: “Estem cridats a l'eternitat, però l'eternitat ja comença aquí. Pensem en l'eternitat com allò que ve després, la qual cosa és una contradicció, perquè si és etern no ve ni abans ni després: l'eternitat ja és.” 

La teologia actual expressa la idea que a vegades el cristià es centra tant en els aspectes exteriors de la fe (estructures, projectes, normes, estils de vida...) que corre el risc de viure un cristianisme sense Déu. Déu és el primer que té fe en l'home, creu en ell, no tan sols perquè el crea, sinó perquè el crea amb la certesa de no morir mai. 

En les estones d'oració personal cal reflexionar sobre la nostra fe, tal com expressa Sant Agustí, en el De Praedestinatione Sanctorum, II,5: “Una fe no reflexionada deixa de ser fe, donat que ningú no pot creure en quelcom si, abans, no està convençut que ha de creure-ho”. 

Hi ha un fenomen que és ineludiblement antropològic: la recerca del sentit de la vida. L'ésser humà no tan sols viu de coses, d'objectes i de reconeixements, sinó que necessita donar sentit al seu viure. Des de la perspectiva cristiana, allò que fa que la vida mereixi ser viscuda malgrat tots els entrebancs i dificultats que comporta, és haver trobat el verdader sentit de la fe. Per als cristians, el que és essencial, és saber-ne donar testimoni en un món tan aparentment buit de sentit. 

Jordi Juncà i Parés 
Mestre de Cerimònies de la VCMDDB