- Inici>
- Actualitat>
- Articles d'opinió>
- La corresponsabilitat eclesial. Un exemple, l’agrupació de Besalú
La corresponsabilitat eclesial. Un exemple, l’agrupació de Besalú
Se m'ha demanat fer un article sobre una de les línees de treball de la nostra diòcesi de Girona: l'agrupació de parròquies i la coresponsabilitat eclesial que un dia varem parlar en un Consell parroquial de Besalú i Maià de Montcal. De fet estem davant d'unes de les línees que el Bisbe Francesc ha marcat com una Prioritat Pastoral pel 2015-2016 (vegeu punt II, 6 de les Prioritats Pastorals de la Diòcesi de Girona), però que ja portem una colla d'anys treballant t'hi des de bisbe Carles Soler.
Després d'un any i mig de servir – desde Banyoles i Fontcoberta - les parròquies de l'agrupació de Besalú, Maià de Montcal, Beuda i Dosquers, degut al traspàs de mossèn Martirià Pla (a.c.s), el setembre del 2014, puc constatar la coresponsabilitat eclesial de moltes persones per tirar endavant la comunitat cristiana sense un rector resident.
Des de fer el Suplement al Full Parroquial, portar l'economia de cada diumenge, organitzar la catequesi, vetllar per obrir i tancar les esglésies, els cants de la coral sempre a punt per la missa de dotze, tenir cura dels desperfectes dels teulats o dels locals, la neteja i l'ornamentació dels temples fins a tenir preparades totes les coses per les misses, enterraments, visita als malalts, Càritas... han estat un reguitzell de serveis, que potser abans feia o coordinava el mossèn, però que ara ho han fet un grup de persones que han sabut tirar endavant les parròquies sense la presencia diària d'un mossèn.
No parlem de l'organització de les festes dedicades a la Mare de Déu dels Dolors, portades per la Junta de la molt Venerable Congregació dels Dolors. Sempre han comptat amb l'acompanyament del mossèn encara que el pes fort recau amb una junta de laics compromesos i que estimem profundament la Mare de Déu dels Dolors.
Us ho dic amb sinceritat: heu mostrat una maduresa eclesial. Això no s'improvisa en uns dies. Es un treball que els mossens i les vostres famílies han anant teixint en aquestes parròquies. Enhora bona!!
Però permeteu-me ara fer una petita reflexió d'això que estem assajant en molts indrets de la nostra diòcesis. No som els únics en aquesta línea de treball. Moltes diòcesis de França, Bèlgica, Alemanya... porten una colla d'anys treballant aquesta coresponsabilitat. I no cal dir que en països de missió d'Amèrica Llatina o d'Àfrica ens porten anys d'avançada.
D'entrada no es una estratègia per la falta de capellans, sinó què respon a un principi eclesiològic que el Concili Vaticà II ja va presentar al seu moment, el 1964, quan no hi havia manca de preveres (vegeu la constitució Lumen Gentium 35-36), però que ara semblaria que hi hem arribat més per necessitat que per convicció. La integració dels laics en els òrgans de decisió i de consell, no com a “suplents” dels capellans, sinó per raó de seu baptisme, i per tant com a coresponsables eclesials. Ara això no funciona per decret sinó per empatia. Cal que ens mentalitzem els capellans, religiosos i laics. Tots ens hem de sentir responsables i servidors. Només des de l'actitud de servei i no de domini o de parcel·les de poder, podrem tirar endavant l'Església en aquests temps.
Es veritat que cal fer més reunions, escoltar-nos, posar-nos d'acord i veure entre tots com responem als diferents reptes que es presenten cada dia sobretot per ser –com diu el Papa Francesc- “L'Església que surt i que és una Església amb les portes obertes” (Carta encíclica La Joia de l'Evangeli, 46), però a on el gran protagonista ha de ser l'Esperit Sant. Es el qui dona el coratge per viure aquest procés des d'un profund arrelament a Jesucrist. Es l'Esperit Sant qui regenera l'Església com ho ha fet durant vint segles. Sense aquesta espiritualitat tot es podria reduir a un simple voluntarisme o a un organigrama funcional sense ànima, com si fos una empresa. I l'Església no es una empresa, encara que molts ho creguin.
Així a la nostra diòcesi de Girona es prioritza la formació del laïcat, ja sigui per conèixer millor Jesucrist i per assumir responsabilitats en la missió de l'Església (Prioritats Pastorals 2015-2016, I, 1). Es a dir sense un coneixement profund de Jesucrist i d'una vida verdaderament espiritual els laics com els capellans tenim el perill de fer “la nostra obra” i no “fer Església de Jesucrist”. Es per això que es va donant formació pels laics amb missió pastoral o per preparar celebracions dominicals amb absència de prevere. També es forma als laics en l'animació de grups de joves, de preparació del matrimoni, per acollir famílies “ferides”, per la visita als malalts, per atendre els necessitats des de grups de Càritas, pels catequistes d'infants i joves...
Ara davant de tot això, cada vegada serà mes necessària el treball de comunió del mossèn, per fer créixer el cos eclesial per l'Eucaristia i els sagraments, per la Paraula i la caritat. I aquest treball com a col·laboració de la missió del bisbe. Sinó hi ha perill d'allunyar-nos del què ha de ser l'Església de Jesucrist. Aquest treball de comunió s'ha de fer amb els diaques permanents, amb els laics amb missió pastoral i amb els altres agents de pastoral. I sobretot des de la comunió i no des de la competència.
Ara, després d'aquest primer moment, potser el que tocarà fer serà organitzar aquella formació per totes aquestes persones que han ajudat a fer present l'Església de Jesucrist a Besalú, Maià,... perquè no sigui una “flor d'estiu”, sinó que “estiguin preparats per donar raó de la seva esperança a tothom qui us ho demani” (1 Pere 3, 15).
Mn. Jordi Font i Plana