La Fe es fa present en la vida

Tot i que Van Gogh (1853 – 1890) no va dedicar-se a la pintura religiosa, va ser un home de fe. Al marge de com va morir - el més probable és que es va suïcidar - la seva fe el va acompanyar sempre. Fins i tot en la seva mort. Des del moment que es va disparar el tret, segons la versió oficial, ja que circula una altra versió: la que a uns nens, tot jugant, se’ls va disparar l’arma de foc i la bala va anar a parar al cos de Van Gogh. Aquesta versió es basa en el fet que a prop del lloc on es va sentir el tret hi havia uns nens jugant amb una arma de foc, i que pel lloc on va impactar la bala, no sembla que es tractés d’un suïcidi. De fet, Vincent va morir uns dies més tard de l’accident, la qual cosa encara fa pensar més que no fos ell qui disparés el tret. I, per no implicar aquells nens, hauria callat i s’hauria auto inculpat. Sigui el que sigui, encara que seguim la versió oficial del suïcidi, està clar que entre el tret i la mort van passar uns quants dies. Dies en què va poder parlar amb el seu germà Theo i amb el seu amic el Dr. Gachet. Temps suficient per penedir-se dels seus actes.

Per això, tot i com va morir, podem parlar d’un home de fe. Una fe que, com Maria, ha d’afrontar la creu de la incomprensió, la soledat i el dolor. Maria, al peu de la creu, sent que tot allò pel que ha lluitat està morint i que tot allò que ha construït s’està ensorrant. Però ella confia i no perd l’esperança.

Al peu de la creu, Maria sent que ho ha perdut tot, que ja no serà mare, ni àvia i que la seva família s’ha acabat. Però, malgrat aquesta nit tan fosca, es manté ferma.

Aquesta esperança li porta altra vegada el seu fill; ara, però, gloriós, ressuscitat i exalçat per damunt de tots els seus botxins i de tota la humanitat. Quina joia devia sentir!

No hi ha cap relat als evangelis en què Jesús ressuscitat s’aparegui a Maria, perquè a ella no li cal; només de recollir el seu fill en braços sent un clam de tot l’univers que li diu: Mare!

A partir d’ara, Maria recupera la família, la família més gran que mai hagués imaginat. No només recupera el fill, sinó que tota la humanitat esdevenen els seus fills i filles.

Per això, enguany que tornem a celebrar la festa dels dolors de Besalú, és una oportunitat per aturar-nos i contemplar la nostra fe al costat de Maria. He vist tanta gent de la nostra vila de Besalú invocant el nom de Maria, plorant al seu costat, acompanyant-la amb un ciri, parlant al seu costat, contemplant-la.... Persones que he vist com la seva vida traspua aquesta devoció. Que han hagut de viure com a éssers humans el dol, la malaltia, la vellesa, la soledat, l’atur, addiccions, la incomprensió i d’altres foscors. I les veig passejar pels nostres carrers amb un somriure, enamorant-se altra vegada, lluitant, reconstruint i tornant a refer la vida. Aquesta actitud és la mostra més clara de la qualitat i la profunditat de la fe en la Mater Dolorosa. És allò que diu l’Apòstol: “Jo amb les obres et mostraré la meva fe” (Jm3, 18b). Per tant, dins l’estil de viure de la nostra vila de Besalú, no ho oblidem mai, hi ha la fe i l’esperança que Maria ens ha deixat. I aquest estil de viure és bell, humà, fratern, solidari i lluminós, perquè la nostra fe no és postissa, sinó profunda i sincera.

Per això, he volgut comentar aquesta pintura de Van Gogh, que com nosaltres, ha viscut la fe i l’esperança. Ell no va deixar mai de pintar, encara que tot li vingués en contra seu: família, misèria, difamacions, incomprensions i d’altres foscors. Ara, nosaltres podem veure’l amb la perspectiva del ressuscitat. Aquell que gairebé no va vendre mai cap quadre, que els seus contemporanis se’n van mofar i que els entesos van humiliar,  ara brilla enmig de la humanitat,  desemmascarant la foscor humana, i com un estel ens revela la veritat de la nostra esperança.

Van Gogh se sent enmig dels pobres i dels pagesos com a casa. A la vora del foc a terra, ha passat nits senceres al costat de miners, teixidors i pagesos. Ha quedat fascinat per aquesta vida i no pensa renunciar-hi. Li diu al seu germà: “ Jo no necessito sabates fines de senyor ni una vida de cavaller, amb els meus esclops en faig prou”.

Amb la seva vida i la seva obra denuncia altres pintors, com Mauve i Israels, que eren pintors reconeguts i duien una vida luxosa. “Estic content amb la beguda, menjar, roba  i les condicions dels pagesos. Amb això, en tinc prou”.

El mes d’abril del 1885 escriu al seu germà: “Segueixo treballant en el quadre dels menjadors de patates. He treballat més les seves mans i els he donat vida. Pinto com diu Delacroix: amb el cor”. Pensant en allò que diu el Millet: ”Jo no vull pas suprimir el sofriment, ja que és a través d’aquest sofriment que l’expressió de l’artista esdevé més enèrgica”.

“ Aquest quadre l’estic pintant en un temps relativament curt. Això és gràcies al fet que durant tot l’hivern he fet estudis i esbossos. Estic batallant de valent amb aquest quadre I cada dia n’estic més content.

Fixa’t en la gent que participen d’aquesta taula, que mengen les patates sota la llum d’aquesta petita llàntia. Amb les mateixes mans que han cavat la terra agafen el plat. El quadre fa referència al treball manual i la reivindicació que aquests pagesos s’han guanyat el pa honestament. I és per això que vull que aquells que l’admirin o el rebutgin sàpiguen el perquè.

Si pintem un estable, el quadre ha de fer olor d’estable i si pintem un camp de blat, n’ha de fer de blat. Una pintura rural no s’ha de perfumar. Pintar la vida rural és una gran responsabilitat. Si es pinta un pagès has de fer-ho com si fossis un d’ells, pensant i sentint com ells”.

“Fixa’t en les parets fumades, les còfies de les dones empolsades pel treball del camp. Aquesta escena apareix flotant per la llum de la llàntia que va esfumant el gris clar en tons més foscos. Al centre, la llum de la llàntia que dona una llum groga que es va envermellint i és més clara que si fos pintat en blanc. Pensant en Millet, els rostres són pintats de la mateixa terra que han llaurat. ”(Ct.497).

Tres generacions participen de la taula. Es tracta d’una família de pagès que viu sota el mateix sostre. Es reuneixen de forma natural per sopar junts. La llàntia de carbur que il·lumina pàl·lidament l’habitació crea una atmosfera de silenci i quietud que fan present la misèria d’aquesta existència. La claror de la llàntia vesteix totes les persones de la taula, mostrant el seus rostres cansats del treball de la jornada. El seus rostres estan marcats per les empremtes de l’esforç que han hagut de fer. Els ulls grossos simbolitzen l’amor que es tenen entre ells, assenyalen la confiança i la satisfacció amb una vida que els ofereix el regal d’aquests moments de reunió familiar. Sembla que la vida exterior hagi desaparegut i que res no pot pertorbar aquesta pau silenciosa.

Que l’eternal et beneeixi i et guardi,

Giri el seu rostre vers tu i et doni la pau.

Que el Senyor et dugui més enllà del que demanes i ets.

Que Ell et guardi i t’empari al seu costat.

I, que Ell estigui sempre en tu fins la fi del món.

Mn. Miquel Oliveras i Coll