La meva devoció a la Verge dels Dolors

Tots els retrats de l'esposa es refereixen a la mateixa persona, però sempre hi ha algun que ens agrada més que els altres i és el que portem en la cartera; el mateix ocorre si es tracta del retrat d'una mare, de les filles o de les nétes. Alguna cosa similar ocorre amb les devocions a la Verge: totes elles es refereixen a l'única Mare de Déu, però sempre hi ha alguna a la qual tenim més devoció, a la qual potser portem també en la cartera o en el cor. 

La meva devoció a la Verge dels Dolors ve des de lluny; en la meva infància –anys quaranta del passat segle- al meu poble era tradicional el novenari a la Verge dels Dolores, la imatge de la qual ocupava la capella més gran de les laterals de l'església parroquial; més d'una vegada em vaig arribar a dormir en la novena fent d'escolanet. 

Aleshores –era època de post guerra i de penúria econòmica- les primeres comunions es feien a la festa de l'Ascensió, si es podia anar vestit de blanc; els que no podien permetre's aquest tipus de vestits feien la primera comunió el divendres anterior al diumenge de Rams, festa de la Verge dels Dolors. Per això la meva primera percepció sobre aquesta Verge va ser que era la Verge dels pobres. I encara que a mesura que vaig anar creixent la meva devoció es va anar fent, diguem que més teològica, vaig començar a veure-la com la Mare de tots, en el meu subconscient sempre li vaig atribuir una especial preocupació pels pobres i els que sofreixen algun tipus de tribulació. 

Referent a això haig de dir que quan vaig començar a interessar-me per la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú, em va agradar saber que entre les finalitats de la mateixa estigui la de “Fomentar, entre els congregants, la pràctica de serveis gratuïts a col·lectius necessitats, amb insuficiència de recursos o malalts, siguin o no congregants, i promoure el voluntariat social ben organitzat destinat als col·lectius esmentats”. Possiblement sigui aquesta, entre totes les finalitats de la Congregació, la que més em va impactar perquè des de fa 25 anys em dedico a aquesta mateixa tasca com a voluntari al Banc d'Aliments de les Comarques de Girona. 

De totes maneres, des que vaig començar a llegir i meditar assíduament els Evangelis, la imatge de la Verge dels Dolors que més predomina en el meu cor és la de veure-la al peu de la Creu al costat de Sant Joan; perquè precisament en aquest moment i a través d'aquest apòstol, és quan Jesús ens la dóna com a Mare nostra; no podia deixar-nos millor herència: la Mare de Déu,” la omnipotència suplicant”, és també la nostra mare. Mare de tots; de pobres i de rics, perquè les mares volen a tots els fills per igual, encara que prestin major atenció i cura als més necessitats. 

El meu interès per la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú va començar quan assistint en el Monestir de Sant Pere al funeral del pare d'un antic alumne, al final de la Missa, es van llegir unes paraules escrites pels fills del finat, en les quals aquests recordaven el molt que devien al seu pare, agraint-li de forma especial la devoció que els havia inculcat a la Verge dels Dolors, de la qual eren congregants, ressaltant el molt que aquesta devoció havia influït en la seva vida espiritual. De debò que va ser un detall que em va impactar i va despertar la meva curiositat. 

Poc després la família d'un altre antic alumne amb la qual m'uneix gran amistat, en comentar-los aquest succés em va convidar a participar en la processó dels Dolors; haig de reconèixer que vaig trigar una mica a acceptar aquesta invitació, però des que ho vaig fer per vegada primera, em va impressionar tant que des de llavors – d'això fa ja uns quan anys- procuro assistir a la mateixa cada Divendres de la Setmana de Passió. 

Em va impressionar tot: el respectuós silenci en què transcorre -que personalment aprofito per resar les tres parts del Rosari- el profund significat evangèlic de tots els passos, la bellesa dels cants, especialment el de el Stabat Mater i el de la Salve, la vistositat que li confereixen la participació dels Manaies i els Estaferms amb les seves precioses i ben assajades evolucions, etc. Bé es pot dir que tots els elements de la processó contribueixen eficaçment a la dignitat de la representació del misteri de la Passió, constituint el millor dels pòrtics de la Setmana Santa. No en va la Bellesa és un dels atributs de Déu, i les coses belles, com la Processó dels Dolors de Besalú, quin dubte cap que apropa a Déu. 

No voldria acabar aquestes reflexions personals sense fer referència a un altre aspecte: la imatge de la Verge dels Dolors de Besalú, ens mostra a María amb el seu fill mort en els seus braços, després del descendiment de la creu. Em fa recordar un altre succés de la meva infància; es tracta d'una historieta piadosa que ens van explicar en la classe de catecisme. Era un lladre que volia molt a la seva mare i quan aquesta estava morint, li va demanar al seu fill que resés tots els dies tres avemaries abans de ficar-se al llit. Per amor a la seva mare, així ho va fer, encara que va continuar robant. Quan a la seva vegada li va arribar la mort, en el judici, Sant Pere, en una balança, va posar els robatoris en un plat i les tres avemaries de cada nit en l'altre; la balança estava perfectament equilibrada sense inclinar-se cap a cap costat; davant la incertesa Sant Pere va cridar a la Verge per demanar-li consell, la qual en veure aquesta situació se li va escapar una llàgrima que va anar a caure en el plat de les avemaries, inclinant la balança i permetent al lladre entrar en el Cel. 

Ja sé que no és més que una historieta piadosa, però particularment em suggereix que a molts de nosaltres, malgrat la nostra vida no hagi estat l'exemplar que hauria d'haver estat, potser la devoció que hàgim professat a la Verge, faci que en el moment de la nostra mort també ens aculli en els seus braços i ens ajudi a gaudir amb Ella de la vida eterna. Desitjo que així sigui per tots els congregantes – i simpatitzants, com és el meu cas- de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú. 

Frederic Gómez Pardo