La Processó: Símbol de la Resurrecció

El veritable sentit final de la processó de la Mare de Déu dels Dolors és la resurrecció de Jesús. En la processó, com en la litúrgia, la frontera entre vius i morts desapareix i existeix una relació per la qual sentim la comunió amb tots aquells que ens han precedit en la fe. 

La mort ens arribarà. No sabem quan ni on. Durant l'edat mitjana, aquesta veritat senzilla i clara marcava la vida molt més que avui. Aleshores hi havia un “ars moriendi”, és a dir, es procurava pregar molt per tal de tenir una bona mort i preparar-s'hi. En aquest sentit, no es tracta només de preparar-se per a una bona mort durant la vida, sinó d'entendre la mort com un esperó per viure en plenitud cristiana. Vida i mort resten en mútua dependència; només podem morir bé si durant la nostra vida hem fet el bé. 

La fe cristiana s'inspira efectivament en la Pasqua. La fe en la resurrecció és sens dubte l'element fonamental de tota l'esperança cristiana, encara que amb freqüència es presenti com desconcertant, que obeeix al fet que el creient no pot penetrar en aquest misteri amb la sola ajuda de la seva experiència ordinària. 
L'acte de la resurrecció de Jesús, certament no cau sota el control de la història, perquè és de naturalesa transcendent. 

En el temps en què l'home progressa d'una manera espectacular en el terreny científic, cada vegada veu menys clar quins fins ha de fixar a la seva existència. 
És la necessitat del individu de sobreviure que el predisposa a interessar-se per aquest enigmàtic “més enllà”. S'explica així que la filosofia, la gran confident de l'home pensant, hagi pretès plasmar de mil maneres l'ansietat que mostra tot individu de seguir vivint després de mort. 
L'especulació de l'home mai podrà emetre judicis vàlids sobre un món que és patrimoni exclusiu dels qui han traspassat el llindar de la mort. L'ésser humà, per més preguntes que formuli a la seva raó, mai rebrà una resposta tranquil·litzadora. 
L'intent de provar la immortalitat és una de les necessitats últimes de l'home. En aquest afany, ha diferenciat entre les proves racionals i les proves empíriques de la immortalitat. 
Les proves racionals estan basades en les reflexions de Plató i Sant Tomàs d'Aquino sobre l'ànima com a part diferenciada del cos. 
Les proves empíriques estan basades sobre l'existència d'una energia psíquica que perdura quan mor la part corporal. 
L'home no pot acontentar-se en allò temporal i en allò provisional. El desig d'eternitat ja es troba present en els seus amors, en les grans decisions de la seva vida, fins i tot en el seu treball i en el seu lleure. D'aquesta manera, l'home es torna a sentir estranyament religiós, però davant d'aquesta necessitat religiosa li falta una cultura i, sobre tot, unes arrels religioses. 

El fet de creure en Jesucrist presenta al cristià la veritable dimensió del misteri de la mort, perquè només Ell li ofereix i fonamenta la resurrecció i la vida eterna. Per mitjà de la fe queda oberta la certesa que la vida continua després de la mort. Els creients, sabent que el nostre adéu a aquells que hem estimat no és un adéu per sempre, ja que ens retrobarem amb ells en Jesús ressuscitat, “per tal que Déu sigui tot en tots” (Co 5,28b). 
Per al creient, la resurrecció de Crist no és una veritat més, sinó l'esdeveniment decisiu que tot ho canvia i que ens anuncia que Déu és Pare i els homes som germans. 

En l'Antic Testament es presenta la llum de la vida eterna per il·luminar el dogma de la resurrecció. Són els casos de Henoc i de Elies: “Henoc caminà amb Déu i desaparegué, perquè Déu se l'emportà” (Gen 5,24, Cf. Ecclo 44,16). “Un carro de foc s'interrompi entre ells; i Elies va pujar al cel en el terbolí” (2Re 2,11, Cf. Ecclo 49,9). 
Els sagraments fan viure els homes des de sempre en la vida eterna: “Qui mengi la meva carn i begui la meva sang tindrà la vida eterna i jo el ressuscitaré a l'últim dia” (Joan 6, 54). 
Un fet essencial és que la resurrecció afectà la totalitat de la persona de Jesús inclòs el seu cos mortal. Aquesta és la raó per la qual Jesús, en les seves aparicions, vol fer-se reconèixer pels sentits corporals: “fou vist” (1Corintis 15,5-8); “el tocaren, menjà i va beure amb ells” (Lluc 24, 39-43). És una persona, no un esperit. 

Aquesta victòria sobre la mort ens diu també que la salvació cristiana consisteix en la vida perquè “Déu és un Déu de vius i no un Déu de morts” (Mateu 22, 32). És una vida en plenitud, de llibertat, d'amor i, per tant, de felicitat. L'única mort veritable és l'egoisme, “qui no estima roman en la mort” (1Jn 3,14). La millor preparació pel gran pas de la mort és viure generosament. Qui creu i estima ha passat ja de la mort a la vida. 

La Bíblia ens diu que la resurrecció es realitzarà en dos temps: des del moment de la mort restarem prop de Déu (Corintis 5,8). Un segon temps d'aquesta resurrecció acompanyarà a la resurrecció de tots els que han mort en Crist. La fe cristiana invita a pensar en una metamorfosi, en virtut de la qual l'home, sense deixar de ser el que és, quedi privat de la seva pura dimensió humana. Aquesta transformació s'ajusta a uns cànons que rebassen tots els principis de les lleis naturals i unes categories de formes d'existència totalment diferents. 

Sant Agustí, en el seu llibre La Ciutat de Déu, aventurava una formulació de la vida que hi haurà després de la mort: “Allí descansarem i viurem, viurem i estimarem, estimarem i lloarem. Això és l'essencial d'aquella fi que no té fi. Doncs, quina fi ens escau més que entrar en un regne que no té fi?”. 
Quan a un abat d'un monestir li preguntaren perquè mai no tenia por de la mort, ell va respondre: “No li tinc por perquè cada dia hi penso”. També Sant Benet, fundador l'any 529 de l'orde monàstic més antic d'occident: el benedictí, va demanar als monjos que ho fessin. Aquest exercici del pensament de la mort reforça i aprofundeix el sentit de la vida, ens fa ser més humils i més solidaris. 

Els salms, clams sorgits del cor mateix de la vida, amb els quals l'antic Israel pregava el seu Déu i el ressò dels quals vibren en força encara avui, ens mostren missatges de la fe en la resurrecció: 

El Senyor és el meu pastor, no em manca res, 
em fa descansar en prats deliciosos; 
em mena el repòs vora l'aigua, 
i allí em retorna. 
Em guia pels camins segurs 
per l'amor del seu nom. 
(...) 
Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor 
m'acompanyen tota la vida, 
i viuré anys i més anys 
a la casa del Senyor. 
Fragments del salm 22 

Celebro les promeses de Déu; 
confio en ell, no tinc por de res. 
Què poden fer-me els homes? 
(...) 
M'heu alliberat de la mort, 
heu guardat el meu peu d'ensopegar, 
perquè camini davant vostre, Déu meu, 
a la llum de la vida. 
Fragments del salm 55 


Però jo mai no em separo de Vós, 
Vós em doneu la mà, 
em guieu amb el vostre consell, 
i després em prendreu a la glòria. 
Fragment del salm 72 


Jesús no hauria pogut ressuscitar sense passar primer per la prova de la mort. Si no ho hagués fet així, no hauria compartit realment la nostra condició humana i la seva resurrecció no ens hauria concernit a nosaltres. “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui viu i creu en mi tindrà la vida eterna” (Joan 11, 25-26). Aquestes paraules de l'escriptura són com un raig de llum que brilla en la foscor. Sota aquesta llum, la mort apareix com un pas vers la vida, com la trobada definitiva amb Aquell que ens estima. Aleshores hom s'adona, més que mai, que la fe en el Crist que, al llarg de la vida il·lumina i dóna sentit a cadascun dels fets i dels esdeveniments, és capaç també d'il·luminar i donar ple sentit a aquest fet irremeiable que és la mort. 

La Junta de la VCMDDB voldria que aquestes reflexions sobre la significança de la resurrecció en la processó de la Mare de Déu dels Dolors, fonamentades en la tradició bíblicoeclesiàstica, aconsegueixin donar un major sentit de perfecció cristiana a la nostra existència. 

Del Mont Verge Maria 
Reina de l'Empordà, 
jo al cel pujar voldria; 
Verge Maria, 
deu-me la mà. 

Mossèn Jacint Verdaguer 
Fragment dels goigs a la Mare de Déu del Mont 



Jordi Juncà i Parés 
Mestre de Cerimònies de la VCMDDB