La Veracreu de Besalú

La tradició explica que Bernat Tallaferro va porta la relíquia de la Vera Creu a la nostra vila, a documentació conservada atribueix la donació de la relíquia a l'església de Sant Genis i Sant Miquel al comte Guillem el Gros i a les seva esposa, la comtessa Adela. La Vera Creu besaluenca, a partir d'aquest moment de 1026, ha estat lligada a la història de Santa Maria. 

Sabem, per una visita que l'abat de Sant Ruf de Valença va fer al priorat de Santa Maria, per avaluar els danys que van ocasionar els terratrèmols del segle XV, que l'absis nord de l'església era anomenada “Capella de la Santa Creu”. En aquesta visita es descriu la Vera Creu: pulcherriman, argenti in qua est de lingo sancte Crucis encastato, cum sex lapidibus preciosis, cum pulcro et magno pede argenti deaurati, in quo pede sunt quatour arma domini regis Aragonum”. 

A partir de 1582, el bisbe de Girona comença a girar visites a l'església de Santa Maria. En les actes d'aquesta visita s'esmenta per primera vegada la confraria de la Vera Creu. El dominic Antoni Vicenç Domènch, en la seva obra Història General de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña publicada l'any 1602, descriu la nostra relíquia “Fue traída esta Santa Reliquia en una arquilla, o relicario de madera, la cual han guardado siempre los de aquella villa en la dicha iglesia, y ser ella, la con que vino la Reliquia sábese por tradición. Están pintados de pintura muy antigua en dicho relicario nuestra Señora, y san Juan. Tiene esta Santa Cruz, un palmo cas de largo con dos cruceros. El uno de un cuarto, y medio, y un poco más, el otro es de como un medio cuarto. Su grueso será como un dedo, y no es entera, sino hecha de seis pedazos...” La visita pastoral efectuada pel bisbe Arèval, l'any 1606, confirma que el Lingnum Crucis esta tancat dins un armari amb tres panys. 

En l'edició de 1630 de la Història General de los santos y varones... de Domènech s'explica que la Vera Creu està “muy guardada en la capilla mayor de su Iglesia junto al altar mayor. Hay dos puertas una tras otra y una reja de hierro que se cierra con tres llaves”. Posteriorment, el 3 de maig de 1687, i en virtut d'una concòrdia entre el capítol de la col·legiata i els jurats de Besalú, fou traslladat “dins la sagristia de dita església per estar més ben recondida y amb major adorno y veneració, per això el dir reverent capítol, atenent que en dita sagristia hi ha dos portes, dona facultats, llicencia i consentiment a dits magnífics jurats i als llurs, en dit ofici, successors que pugin i els sigui lícit fer un pany i clau a una de dites portes.” 

El turó de Santa Maria ha estat, en èpoques de guerra, ocupada per tots els exèrcits per ser un punt des d'on es pot controlar l'únic pas entre la plana i la muntanya. És de suposar que els besaluencs tingueren sempre la previsió de guardar en un altre lloc la preuada relíquia, com va succeir durant l'ocupació de les tropes napoleòniques. 

En la relació que fa Villanueva (1766-1824) –hem de recordar que començà els Viages literarios cap el 1802 i els hagué d'interrompre per la Guerra d'Independència, després de la qual els tornà a reprendre i visità les terres gironines entre el 1813 i el 1822– de la seva visita a Besalú diu que “otra alhaja hay allí mismo [es refereix a la sagristia] por muchos títulos más apreciable, y guardada como tal, y tenida en gran veneración; y es un trozo muy considerable de Lignum crucis dispuesto en forma de cruz con dos travesaños, uno de los cuales tiene cinco dedos de longitud y el otro tres, con el espesor correspondiente”. 

Villanueva descriu la creu de fusta i no fa menció de cap capça, ni de cap peu com el del segle XV, ni de cap altre tipus de custodia. 
L'església de Santa Maria fou ocupada pels militars l'any 1835 i els canonges foren desallotjats. L'any següent fou desamortitzada l'any 1835. Els canonges, però, no van voler marxar de la vila fins que la relíquia de la Vera Creu va esta instal·lada a l'esquerra del altar del Santíssim de l'església parroquial de Sant Vicenç. 

El 5 de desembre de 1899 es va descobrir el robatori de la Vera Creu. La confraria va fer editar un petit pòster on consta la descripció de la peça, la darrera que tenim: “El Lignum Crucis, cuyo facsímil se presenta á la cabeza, tiene forma de cruz de Caravaca, mide, largo 13 centímetros y de ancho sus travesaños 8 y 5 respectivamente, su grueso es de unos 7 milímetros; está encerrado en un relicario ó estuche de plancha de oro que se adapta á la forma de la madera sagrada, cubierta por su cara anterior con una tapadera del mismo metal, fija en los dos extremos superior é inferior por dos agujas sujetas á dos cadenillas; está el relicario adornado con 7 piedras finas, una engastada en el crucero del brazo principal sobre la tapa, y las otras en los 6 extremos fijos y rematados en un adorno trabajado en oro: mide, en junto con los remates unos 18 centímetros de largo y 12 y 9 respectivamente sus brazos. 

Viene este relicario dentro de un templete de latón ó cobre dorado y sostenido todo por un pie: es de estilo gótico, remata en una cruz, con dos ornacirios laterales, conteniendo cada uno un querubín: mide todo junto, con su pie ó sustentáculo unos 70 centímetros de alto y 30 de ancho. No puede precisarse el valor del relicario de oro; más el del templete de metal consta haber costado 1.974 reales”. 

Tura Clarà