Manaies de Girona per un Dia

MANAIES DE GIRONA PER UN DIA

Jo era ben petit, tenia 12 anys, quan en Manel Ramón li va venir a demanar al meu germà Josep si volia fer de manaia de Besalú. Al cap de pocs dies, un divendres a la nit el vaig acompanyar per veure l’assaig, i allà vaig tenir la sort que en Narcís Oliveras, capità dels estaferms de l’època, em  demanés si volia entrar a la formació, cosa que no vaig rebutjar. Al cap de dos anys anàvem a Sant Hilari de concentració i, com que a en Manel li faltaven tambors,  em va demanar si volia formar part de la banda. Aquí va començar la meva relació amb els manaies i fins avui.

Al llarg d’aquests anys, algun Divendres Sant hem anat a veure els Manaies de Girona baixant de la Catedral. És un moment molt especial, i sempre havia pensat que seria la persona més feliç del món si algun dia jo pogués desfilar amb ells en aquest marc incomparable.

Aquest any passat, el 2025, una representació del Manaies de Girona va venir a Besalú a desfilar a la nostra processó dels Dolors. Una estona abans de començar vaig veure que en Jesús la feia petar amb en Joan Garcia, botzinaire dels de Girona, a qui fa temps que conec i vaig pensar que aquell era el moment. M’hi vaig acostar i li vaig dir: "Joan, una de les il·lusions de la meva vida seria ser manaia de Girona per un dia i poder baixar les escales de la Catedral, com ho he de fer?".

En Joan em va mirar tot somrient i em respon: "Si divendres que ve no tens res a fer, ja pots venir...". No ho podia creure, així de fàcil va ser. En aquell moment també vaig aprofitar per demanar-li si la meva filla Jessi, que estava malalta i no podia sortir a Besalú, també podria venir i la resposta va ser la mateixa:  " I tant que sí!"

Dit i fet, ja ens veus a la nena i a mi, el Divendres Sant cap a les 5 de la tarda, amb la vestimenta a la mà encaminant-nos cap a Sant Lluc, castrum dels Manaies de Girona. Allà ja ens esperava en Joan, una bona abraçada i cap dins, no sense abans, però, de saludar un bon grapat de manaies de la capital que per alguna qüestió o altra he anat coneixent al llarg dels anys, i que feien fila a la porta de Sant Lluc per anar entrant, ordenadament, després d'haver estat inclosos a la llista.

Quin espectacle un cop dins! Tot i tots perfectament ordenats per zones, els comandaments, els potentiors, les optiades, les portes, la banda.., cada grup té el seu lloc ben definit i cada manaia sap quin és. Nosaltres ens vàrem canviar amb els comandaments que ens van rebre com si fóssim d'ells de tota la vida; bé, un manaia és un manaia, sigui d'on sigui  i la companyonia traspua per tots costats.

Després de vestir-nos i fer-nos fotos amb els molts amics que tinc allà, a les 6 en punt en Joan va començar a ordenar els grups que van anar sortint a fora i formant per anar, a pas ràpid,  a buscar el penó de la Confraria de Jesús Crucificat, que és la dels Manaies de Girona. Una desfilada per part del casc antic i part del nou fins al carrer de la Travessia del carrer de la Creu. Allà, parada al més pur estil militar, recollida del pendonista i el seu seguici i cap a Sant Lluc altra vegada. Un cop allà, i a la porta del Càstrum, repartiment de guardons als manaies veterans i als petits que sortien a la processó. La sorpresa va ser quan ens van cridar a nosaltres per obsequiar-nos amb una placa commemorativa de la nostra presència, tot un detall.

Un cop fet això, tots endreçats cap a dins a menjar una mica abans de començar la processó.

Els manaies de Girona denoten certa professionalitat, la majoria d’ells es treuen la cuirassa per disposar-se a fer un bon berenar abans de fer la llarga processó. He de dir que els de la banda, que mengen a part, i mai més ben dit, ja que estan instal·lats a la part del cor de la vella església, tenien un festí muntat de molta categoria, al que vàrem ser convidats.

Al cap d’una estona, en un tres i no res, tothom es va tornar a guarnir i, igual que a les 6 de la tarda, en Joan Garcia va ordenar a tothom per dirigir-nos, altre cop a pas ràpid, fins a l’interior de la Catedral...

El sol caient a l’horitzó, una mica d’aire que feia volar les borles dels diferents estendards que desfilaven davant nosaltres, la pell de gallina quan, a l’hora en punt, la banda de tambors va iniciar la marxa lenta. A poc a poc vam anar sortint per la porta i encarant les escales per baixar-les. Ara que escric aquestes ratlles la pell de gallina em torna envair, igual que ho va fer en aquell moment.. Jo vaig estar capaç d’aguantar alguna llàgrima que volia brollar dels meus ulls.., però la Jessi.., és molt difícil de transmetre en un escrit aquell munt de sensacions i emocions, penso que per poder-ho sentir no hi ha cap altra manera que ser allà.

La processó va anar passant, tota a pas lent, parant-nos davant de l’Ajuntament per fer les figures de les diferents optiades.

I va tornar a arribar el moment, el moment de desfer el camí fet per tornar a peu d’escales i pujar-les fins  a d’alt de tot. Tot i el cansament, sentia que no tenia cap ganes que s’acabés. Un cop  dalt, van arribar tots els passos i al final l’escena de l’acostament del Crist i la Dolorosa, amb tots els llums apagats excepte un focus que il·lumina l’escena, per acabar la processó amb la pujada del Crist crucificat per les escales, tant sols amb la llum del focus que el seguia i amb un silenci que et feia posar, altra vegada, la pell de gallina. La veritat és que aquest moment és molt comparable al cant de la nostra estimada Salve.

Amb la processó acabada els manaies de Girona no en tenen prou. M’explicaré: es tornen a baixar les escales i s’enfila el carrer de la Força en direcció contrària al Càstrum i tornada per Ballesteries, a pas ràpid, molt ràpid, pas que podríem dir que és de festa per haver tingut l’honor d’haver fet tan memorable processó.

Tots cap a dins el Càstrum cansats però contents on, un cop canviats de roba, els manaies de Girona fan un darrer ressopó... tot plegat, les dotze de la nit.

Moltes gràcies, Manaies de Girona, per haver-nos permès ser, al menys per un dia, uns més de vosaltres!!! 

Sisu Lagares