- Inici>
- Actualitat>
- Articles d'opinió>
- Pelegrinatge 2017 a Terra Santa
Pelegrinatge 2017 a Terra Santa
Entre el 4 i l’11 de desembre d’aquest any passat, es va dur a terme un pelegrinatge a Terra Santa, en el qual participàrem quaranta-cinc persones, sota els auspicis de la Parròquia i la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú.
Records d’un pelegrinatge a Terra Santa
Pausadament em va impregnar el paisatge
i s’abraçà al que duc a dins del pit,
com un somni fugaç, potser infinit,
d’entorn i fons. Perfecte maridatge.
Senyals de dos mil anys dins del periple,
presents a les cruïlles dels camins,
que menen, costeruts, fins els confins
d’una altra humanitat que és prou possible.
Prodigi vora el mar de Galilea,
una paraula que transforma el món,
una resposta nova al vell afront,
on l’esperança viu i s’hi recrea.
Mes, és tan vella com Matusalem,
la pau armada dins Jerusalem.
Tercer Maset
Un espai físic és un fet plenament objectiu, però, com a tal, no deixa de ser una simple imatge. Per produir un veritable impacte emocional en algú sol ser imprescindible que l’emoció la hi posi un mateix. Això reclama una important dosi de subjectivitat, per permetre una simbiosi entre l’exterior i l’interior, de manera que siguin els sentiments de cadascú els qui acabin de modelar el paisatge. No tinc cap dubte que això és el que es produí en tots nosaltres en la nostra anada a Terra Santa. Vam sortir convençuts que tindríem una experiència singular i la vam viure individualment, tothom a la seva manera, però també col·lectivament, formant un grup unit, il·lusionat i ben avingut.
Vam aterrar a Tel Aviv, però el nostre primer contacte amb el país fou en realitat la Galilea. La paraula Galilea és inseparable de la figura del Jesús humà. El paisatge urbà és molt diferent del de fa dos mil anys, per al pelegrí fins i tot massa, però la geografia rural de la contrada permet, d’una certa distància, fer perfectament un salt en el temps.
Des de la talaia mòbil de l’autocar es veu sorgir un paisatge ondulat per petits turons amb matolls i pedregam. L’aridesa eixorca s’alterna amb vegetació de secà. A mesura que ens anem apropant al mar de Galilea, l’entorn se’ns mostra cada vegada més amable i la contrada es va pintant de verd. És fàcil imaginar-s’hi un Jesús somrient, envoltat dels seus, desplaçar-se d’un poblet a l’altre, tot i que aquests, convertits ara en ciutats, ja són tota una altra cosa.
Durant tres nits vam sojornar a Tiberíades, a la costa oest del gran llac i a pocs metres de les seves encalmades aigües, escenari de tantes i tan evocadores escenes evangèliques: Jesús impartint les seves ensenyances des de la barca de Pere, o propiciant la pesca miraculosa, o fent saber a Pere i a Andreu que seran pescadors d’homes, o calmant la tempestat, o difonent les seves paràboles, o caminant damunt les aigües, o apareixent-se als seus deixebles un cop ja ressuscitat. Les primeres clarors de l’alba vessant el seu esclat ambarí damunt les aigües són el preludi matinal de les emocions de cada nou dia que comença, com una passejada en una barca, proa al nord pel mar de Galilea, des de Tiberíades fins al kibutz Ginosar, situat a la zona on hi havia hagut l’antiga ciutat de Genesaret, on Jesús, segons l’Evangeli de Sant Marc, va fer diferents curacions miraculoses, després que la barca que el duia hi atraqués. En el museu de l’esmentat kibutz es conserven les restes d’una embarcació de pesca del segle I i, per tant, contemporània de Jesús.
Per a nosaltres, les visites als diferents llocs més emblemàtics del cristianisme es van anar succeint metòdicament. Els indrets urbans, per la seva evolució demogràfica i arquitectònica no permeten, en general, o m’ho sembla a mi, la mateixa sensació d’aparent ubicació precisa d’aquells fets, remots i propers alhora, tal i com ho permeten els espais naturals. Lògicament, l’estructura urbana ha canviat molt en dos mil anys, per bé o per mal, sortosament o dissortadament. Els canvis són intrínsecs de tot ésser viu i qualsevol grup humà ho és; en cas contrari parlaríem de fòssils, i aquests són inerts. Els llocs relacionats amb la vida de Jesús que ens descriuen els Evangelis han quedat engolits per les ciutats en què s’han transformat i en ells s’hi alça una església, una basílica, un monestir, amb els seus altars, les seves imatges i el seu mobiliari litúrgic corresponent. Res a dir, però, la contemplació d’aquests llocs no requereix la mirada de l’investigador, sinó els ulls del creient. I per al creient, arribat al cas, el contingut és més important que el continent, malgrat la compacta amalgama que en ocasions poden acabar constituint la forma i la substància. El que realment compta en aquest cas és el fet i les conseqüències que se’n desprenen i potser no és el més determinant que s’hagi aconseguit situar-lo o no amb una precisió de sistema mètric decimal.
Sota la mirada de la fe, Natzaret mostra la presència de l’arcàngel Gabriel, el missatger de Déu, anunciant a Maria que seria mare del Messies, just a l’indret damunt del qual s’eleva l’esplendorosa basílica de l’Anunciació, sobre les restes de santuaris anteriors. Al nord d’aquesta, l’església de Sant Josep recorda la casa on habità la Sagrada Família. I no lluny d’elles, encara més al nord, l’església grega ortodoxa de Sant Gabriel, amb un interior artísticament molt interessant profusament decorat amb pintures, icones i les habituals làmpades suspeses del sostre, que sorgeix construïda sobre un antic pou d’aigua conegut com el Pou de Maria.
A Betlem ens espera la ferrenya solidesa de la basílica de la Nativitat, com si d’una fortalesa medieval es tractés. També sorprèn la seva entrada de no més d’un metre i mig d’alçada, reduïda per raons defensives a fi d’evitar-hi en altre temps l’accés de genets amb els seus cavalls i reinterpretada avui com a Porta de la Humilitat: l’entrar-hi obliga a inclinar el cos i acotar el cap, si no de grat per força, com a expressió de rebuig a la supèrbia, en accedir al lloc del naixement de Jesús. Sota el presbiteri de l’església hi ha el lloc que el va veure néixer segons la tradició, representat, sobre un terra de marbre, per una estrella de plata de catorze puntes, que simbolitzen la seva genealogia en tres etapes, segons l’evangeli de Sant Mateu: des d’Abraham fins al rei David, són catorze generacions; les mateixes que hi ha des de David a la deportació a Babilònia; i des d’aquest desterrament fins a Crist, catorze generacions més.
Descriure amb un cert detall els moltíssims llocs visitats és una empresa que supera de llarg les pretensions d’aquest escrit. Ni tan sols és possible fer-ne una enumeració rigorosa. Però, no vull deixar de tenir un record pel mont Tabor, on s’hi situa la transfiguració de Jesús, amb una evocadora basílica dedicada a aquest fet, un monestir franciscà i una espectacular vista sobre la plana d’Esdreló. També vam passar a prop, sense aturar-nos-hi, del poble de Kfar Tabor, que l’any 2006 s’agermanà amb Besalú. Vull recordar Canà, escenari del primer dels miracles de Jesús, la conversió de l’aigua en vi, on és habitual renovar-hi les promeses matrimonials, igual com es renoven les del baptisme en les aigües cendroses del riu Jordà. I la muntanya de les Benaurances, magnífic mirador del mar de Tiberíades. I Cafarnaüm, amb els vestigis de la que pogué ser la casa de Sant Pere, residència eventual de Jesús, i les ruïnes de la seva notable sinagoga del segle IV, aixecada amb pedra calcària blanca, que contrasta amb les restes de les antigues cases de la zona que mostren la negror del basalt, més propi d’aquell paratge.
Sens dubte un dels al·licients d’una estada a Israel, o a Jordània, evidentment, és apropar-se al Mar Mort, una singularitat de la natura. A les meves retines hi ha gravat el seu blau turquesa intens, lluminós, vist des de Masada, i l’aridesa erma de la seva riba. El fet de banyar-s’hi constitueix una experiència, que serà plaent o no, però que normalment no deixa indiferent. I si més no, permet constatar la influència de la densitat del fluid en el principi d’Arquímedes, amb el propi cos com a sòlid insoluble, i poder comparar-lo amb un bany anterior fet en qualsevol altre mar de la terra que tindrà una salinitat unes nou vegades més baixa que la del Mar Mort.
He fet referència a Masada, la mítica fortalesa jueva situada al cim d’una elevació que pot recordar a una piràmide truncada solitària situada a la part oriental del desert de Judea. És un veritable niu d’àguiles i una majestuosa talaia sobre les terres àrides que la rodegen. Convertida per Herodes en una fortalesa quasi inexpugnable mostra encara avui les seves impressionants ruïnes. Pels jueus constitueix el símbol de la resistència del seu poble a la submissió. Durant la dominació romana s’erigí en el darrer reducte de resistència enfront a aquesta. Davant la impossibilitat per part dels romans de conquerir-la per l’escabrositat del terreny i la resistència numantina dels defensors, aquells van decidir construir una llarga rampa que facilités l’accés de la seva maquinària de guerra. El desenllaç dels fets fou també numantí: els defensors preferiren la mort a l’esclavitud, de manera que en entrar-hi les tropes romanes es trobaren només els seus cossos sense vida.
No puc oblidar-me de Sant Joan d’Acre. Acre (Akko) és una ciutat antiquíssima, la seva fundació se situa al segle XVI aC. Al llarg dels anys va anar passant per diverses mans. Les construccions de cada nova etapa es van anar sobreposant damunt les ruïnes més antigues. Són impressionats algunes de les sales corresponents a l’època de les croades, quan fou fortalesa de l’orde militar dels monjos hospitalaris.
La darrera etapa dels nostre pelegrinatge fou Jerusalem, com també ho fou de la vida de Jesús, amb la seva detenció, condemna, mort i resurrecció. A la muntanya de les Oliveres, a tocar de l’església del Pater Noster, la decoració de la qual és a base de rectangles verticals fets de rajoles amb el parenostre escrit en diverses llengües de les moltes que hi ha al món, es pot gaudir d’una espectacular vista panoràmica de Jerusalem. Davant mateix s’estén el grandiós cementiri, de tombes prismàtiques, austeres i uniformes, per donar fe que tots els jueus són iguals després de la mort. Més enllà, la muralla otomana del segle XVI rodeja la ciutat antiga, on hi ressalta la cúpula daurada de la mesquita de la Roca, enmig de la gran explanada on antigament s’hi alçava el temple jueu. Tot de cúpules, campanars i minarets sobresurten buscant el cel entre les teulades del caseriu, mentre que, més al fons, els encara més alts edificis de la ciutat moderna retallen l’horitzó. A la part baixa de la muntanya de les Oliveres s’alça la basílica de Getsemaní o de les Nacions, construïda sobre la pedra on Crist resà poc abans de ser pres, i al costat d’aquesta una plantació d’oliveres, algunes d’elles vàries vegades centenàries, testimonien encara avui amb la seva immemorial presència el nom donat a l’indret, l’Hort de les Oliveres o de Getsemaní (literalment, premsa d’oli).
De tants llocs com hi ha a la ciutat relacionats directament o indirecta amb Jesús em limitaré a parlar breument de dos d’ells que em despertaren un interès especial, conscient de la importància de molts dels altres que em deixo al tinter, i més quan entre els oblidats hi ha el Cenacle i l’església de la Dormició de Maria, la qual, enlairada al Mont Sió, amb el seu perfil, constitueix un dels referents per situar-se en una visió panoràmica de Jerusalem. La meva elecció parteix del fet que els dos llocs compten a més amb vestigis arqueològics que ens poden apropar directament a vivències de Jesucrist segons els evangelis, i són l’església de Sant Pere en Gallicantu i l’església de Santa Anna.
A l’església de Sant Pere en Gallicantu, el nom de la qual fa referència a les tres negacions de Pere fetes a la casa de Caifàs abans no cantés el gall, hi ha un forat profund, segurament d’una antiga pedrera, convertit en calabós i venerat com la possible masmorra on fou tancat Crist a l’esmentat palau després de ser interrogat allà pels prínceps dels sacerdots i el Sanedrí. Als afores del mateix s’ha conservat en part el paviment d’un antic camí escalonat que unia la vall del Cedró - situada entre la Muntanya de les Oliveres i la ciutat - amb els barris nobles, per on degueren conduir Crist pres fins aquella casa.
L’església de Santa Anna fou aixecada damunt del lloc on segons la tradició nasqué la Verge Maria. Fou construïda en estil bizantí el segle XII i és una de les millors mostres d’arquitectura medieval de Jerusalem. Destaca per la seva excel·lent sonoritat, que tastàrem amb la intervenció del nostre cor particular i amb la del duet format per l’Eulàlia i en Jaume. Davant mateix de l’església hi ha les ruïnes de la que fou la piscina de Bethesda, on segons l’evangeli de Sant Joan, Jesús hi curà un paralític.
Les diferents estacions que configuren el viacrucis segurament no marquen el trajecte real recorregut per Jesucrist en el seu camí cap al Calvari, però hem de pensar que la culminació final amb les cinc darreres estacions, ja a la basílica del Sant Sepulcre, sí que en degueren formar part, ja que és creïble que fos precisament dins l’espai en què s’hi alça l’església on s’esdevingueren la crucifixió, la mort, l’enterrament i la resurrecció.
El Sant Sepulcre és sense cap mena de dubte el temple més important per als cristians de tots aquells que s’alcen a Terra Santa, però també ho és, pel que representa, de tot el món cristià. La grisor i les dimensions de les seves cúpules són un dels reclams visuals del paisatge urbà de Jerusalem. He de confessar que la bona impressió llunyana se’m va esvair en arribar-hi. Encaixonada entre altres edificis podria passar gairebé desapercebuda. Vaig sentir una sensació de desconcert en entrar dins, i em semblà un espai confús, laberíntic i caòtic, sensacions produïdes per l’aprofitament dels espais amb incomptables capelles i segurament agreujades per l’anar i venir de gent, tot i l’hora matinal en què ens trobàvem, i per la varietat de ritus cristians coincidents, que més enllà de tenir un innegable atractiu exòtic per als meus ulls, no deixava de ser un reflex de les fins a sis esglésies cristianes (ortodoxos grecs, catòlics, armenis, sirians, coptes i etíops) que, amb veritable sentit de la propietat i en major o menor mesura, es reparteixen aquell espai sagrat. Tal vegada per això, em venia al cap insistentment aquell vers de Pere Quart on es pregunta: a més de les de Pere, quantes claus? Tot i que més controlada que les de Sant Pere, sí que ho deu estar la clau que obre la basílica, perquè la seva custòdia sorprenentment correspon des de l’edat mitjana a dues famílies musulmanes i cada dia, l’obertura i el tancament es fa amb una senzilla cerimònia. Però, més enllà d’aquests i d’altres aspectes que ara mateix no fa al cas fer-ne esment, l’església conté tres llocs que són de veneració principal:
Per mitjà d’unes escales s’accedeix al cim del Gòlgota, on Jesús fou crucificat, que és un espai no gaire gran repartit en dues capelles, una catòlica, la de la Crucifixió, l’altra grega ortodoxa, la del Calvari, sota l’altar de la qual hi ha un disc de plata amb un cercle obert al bell mig que mostra part de la pedra on s’alçà la creu de Crist. Afrontant a la porta d’entrada hi ha l’anomenada Pedra de la Unció, una llosa de marbre d’un to rosat amb vetes blanques en record de la unció del cos de Crist prèvia a l’enterrament. Al seu entorn s’hi veuen constants mostres de devoció. Els fidels l’acaronen suaument, la besen, s’hi recolzen i hi passen pel damunt les peces de roba o altres objectes que poden dur a la mà, amb una acció que em recorda l’antic costum que generava les anomenades relíquies de contacte. Tot i així, la llosa no és l’original i hi fou posada a principis del segle XIX.
Una mica més enllà, dins de l’espai circular de l’església conegut com la Rotonda, s’alça el recinte del Sant Sepulcre que va ser aixecat pels ortodoxos grecs el 1810. A l’entrada hi ha una capelleta anomenada la capella de l’Àngel que comunica a través d’un accés baix i estret amb l’espai encara més petit que constitueix la cambra funerària. Allà s’hi troba cobert amb lloses de marbre el lloc on se suposa que fou enterrat Jesús.
Jerusalem mostra a tot arreu la seva magnificència feta d’axiomes i ambigüitats, d’amplituds i d’estretors, d’esclats i de tenebres, d’enderrocs i de reconstruccions. Passejant pels seus carrers estrets, sovint costeruts, tenia la sensació que per moltes vegades que m’hi apropés mai no aconseguiria d’abastar-la. El seu bagatge temporal, la seva diversitat cultural, la seva equidistància entre orient i occident, obre al visitant un ventall de possibilitats inesgotables. Surant damunt la part antiga, més enllà de l’espai que ocupa cada comunitat, hi ha una Jerusalem jueva que té com a gran aparador el Mur de les Lamentacions; una Jerusalem musulmana que alça el cap provocadora a la mesquita de la Roca; una Jerusalem cristiana que es passeja per la Via Dolorosa i sucumbeix en el Gòlgota per renéixer allà mateix i en tot l’escampall d’esglésies que sorgeixen arreu de la ciutat.
Però hi ha encara moltes altres Jerusalem per descobrir, per fruir o per patir, com la que es veu des de les seves muralles, o aquella que gira la seva mirada a un passat remot, en el Museu d’Israel i en el Santuari del Llibre, en el qual s’hi mostren alguns dels pergamins dels essenis trobats a Qumran, al Mar Mort, que constitueixen les còpies més antigues trobades de la Bíblia; o la que contempla el dolor d’un ahir prou recent al museu de l’Holocaust, en una estremidora mostra fotogràfica i sonora del sofriment jueu; o la que espurneja en els ulls dels nens jueus i palestins... No deixa de sobtar que Jerusalem, ciutat sagrada per a tres religions, epicentre del potser més gran missatge de pau i amor de tots els temps, es vegi en la necessitat de salvaguardar la seva tranquil·litat a base de les armes, en un perfecte reflex d’aquest nostre món, que en dos mil anys no ha sabut encara aprendre a viure en pau.
No voldria acabar sense expressar un agraïment sincer als qui van contribuir a fer que la vivència fos plaent i enriquidora. En primer lloc a tots i cadascun dels qui formaren part del viatge, pel devessall de sensacions positives que al llarg d’aquells vuit dies vam estar capaços d’anar generant, amb una menció especial als components del cor parroquial i a les veus que s’hi afegiren, perquè tots plegats, amb encert, amenitzaren les visites i els actes litúrgics; a la nostra guia oficial, la Ronit, per l’explosió de coneixements que amb instint maternal i manu militari posava al nostre abast en totes les ocasions; a en Pere, que sempre es desvisqué en què tot anés tal i com estava previst, sovint evitant que la palla destinada als turistes ens fes perdre el gra d’una experiència única; i, per descomptat, a mossèn Miquel, el nostre guia espiritual, que amb la seva humilitat franciscana i la seva bonhomia ens fa arribar el missatge d’un Crist plenament actual. A tots ells una abraçada ben afectuosa.
Jaume Roura