Records i vivències dels Dolors

El dia de la Mare de Déu dels Dolors, a la vila de Besalú, sempre era i és una festa ! A cal Capó era festa grossa. Una festassa ! La meva mare es deia Dolors i la tia es deia Lola. Aquest fet, de ben segur i juntament amb altres, va fer que, a casa, la tradició i la devoció d’aquesta festivitat hagi perdurat fins els nostres dies.

            Guardo el record d’aquelles diades a la botiga i més tard a la peixateria, a sota les voltes de la plaça, de la tia Lola. Eren instants de  molta feina, sobretot a la vigília, ja que l’abstinència de la carn i voler fer magre provocava una venda enorme de bacallà remullat i arengades. Quins temps i quina feina ! Com que no n’hi havia prou amb tot aquest tràfec, a cal Capó era tradició fer un bon cove de bunyols. Aquests servien per a l’endemà, diada del Dolors, quan els vilatans entraven a la botiga a comprar i a felicitar les Dolors i eren obsequiats amb una paperina farcida de bunyols casolans.

            Recordo, també, que tot aquest enrenou comportava fer torns a la botiga per poder anar al Quinari. Les misses d’aquelles dates no deixaven indiferent a ningú. Memoro les típiques converses, sovint vers els sermons, de tots els presents que havien assistit a les funcions de capellans vinguts i reconeguts, de la Casa Missió de Banyoles, com mossèn Jordi Carreras, mossèn Font, mossèn Amagat i d’altres que ara ja no recordo. De fet, aquelles diades, comportaven un reforç de tot el col·lectiu de mossens vinguts de poblacions veïnes, a fi i efecte que tots els devots poguessin rebre la confessió.

            I amb ànsia i neguit, a banda de tots els actes que farcien la diada, arribava el típic dinar dels Dolors, que servia per aplegar tots els membres familiars. Jo, aquell dia, el recordo com quelcom molt meu, de la meva família i, sobretot, de Besalú. Bon menjar, gresca, riures i xerinola per acabar l’àpat acompanyant els postres, sovint, refilant l’Stabat Mater i d’altres cants típics de l’esperada processó. En alguna ocasió, recordo, fins i tot i quan la cosa estava animada, ens atrevíem a cantar La Salve i si ho aconseguíem fer molt bé s’escoltava un: VISCA LA MARE DE DÉU DELS DOLORS !

I arribava el capvespre. La processó! Aquesta, com passa amb totes les coses, ha anat canviant molt. Quina diferència de com era i de com és ara ! Però hi ha quelcom que, malgrat el pas dels anys i del temps, mai no ha canviat. Per a mi és quelcom únic i exclusiu de la nostra processó de Besalú: el recolliment i el silenci. Increïble !

            Les meves vivències, allà fins on m’arriba la memòria, em porten el record de la llum i l’escalfor d’una candela i fer el seguiment de tot el recorregut de la processó amb l’estimada companyia de la mare. Més tard, més crescut, vaig portar les banderes dels misteris fins que va arribar un dels grans canvis desenvolupats en aquesta: la restauració del Maniple de Manaies l’any 1957 amb 15 components. 12 manaies, 1 tambor, que era en Miquel Bosch, jo que feia d’ “SPORT” i en Xicu Batlle de capità. Quin equipàs ! Un fet curiós va ésser que en Miquel no disposava d’uniforme i el vam vestir de la manera com vam poder. Uf, quina emoció! Finalment, temps més tard vaig passar a formar part de la decúria que, aleshores, en dèiem “ tropa “.

            També recordo haver fet de comissari, de portador de la Mare de Déu i , degut al meu pas per l’ajuntament, haver desfilat, darrere la Mare de Déu, amb unes senyores reconegudes, amb les autoritats parroquials (capellans ), municipals (ajuntament) i militars (Guàrdia Civil). Tot era encarcarat i anquilosat i, davant d’aquest fet, quan estava de regidor, es va encetar la proposta que les diferents entitats de la vila (culturals, esportives, agrupacions socials,... ) formessin part de la representació ciutadana de Besalú en aquest acte tan nostre. A partir d’aquell any, i de fet en l’actualitat encara disposa del mateix format, els responsables de les entitats locals acompanyen la Junta de la Venerable Congregació de la Mare de Déu i totes les autoritats.

            No voldria finar aquest escrit sense haver parlat del cant de La Salve. Personalment un dels moments més esperats de la processó. Moment de silenci. Moment d’emoció. Moment de somni. El recolliment, a la Plaça de la Llibertat, i poder gaudir del cant, amb el color negre de la nit i el fred d’algunes anyades,  és quelcom que s’ha de viure. Jo, sovint, l’entonava i la cantava en el meu interior. Per a mi. En silenci. Pensant en la grandor de la nostra estimada MARE DE DÉU DELS DOLORS DE BESALÚ! I Que per molts anys!

Mateu Ros i Pararols