Ser Congregant avui

Vivim en un context social complex i contradictori en què es detecta una gran distància entre fe i cultura. La desaparició de les seguretats i la creixent sobrevaloració de la vida privada va en perjudici de la comunitària. 
En el passat, les persones creixien sabent com ser congregants, ho aprenien extrapolant-ho de la seva família i de la seva parròquia. Avui, sembla que l'absència de principis i de normes personals que donen sentit i orientació a la pròpia existència és una font important de malestar i de neguit. Tot fa pensar que som éssers fragmentaris i poc coherents, cosa que fa que els sentiments, a vegades, siguin contradictoris i els objectius contraposats, ja que sobrevivim enmig de la inestabilitat de les fluctuacions de múltiples corrents interns. 

El fet de ser congregat avui va molt lligat a la comunitat. En aquest sentit, el bisbe emèrit de Solsona Jaume Traserra i Cunillera, autor de cartes pastorals basades principalment en la condició humana i de la realitat quotidiana, afirma en el seu recent llibre Escrits Pastorals, que la Bíblia es podria resumir en el versicle 3:20 de l'Apocalipsi: “No veus que estic trucant a la porta? Si algú escolta la meva veu i l'obre, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi”. El text es refereix concretament a l'Eucaristia i a la invitació a portar una vida plenament cristiana. 

El congregant de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú és conscient de la importància i del sentit de viure una veritable vida cristiana. Aquest és el ferm missatge que, en les reunions de preparació dels aspirants a congregat, havia transmès el recordat mossèn Eudald Vilà i Canal, ex rector de la Parròquia de Besalú i corrector emèrit de la nostra Venerable Congregació, tasca que continua transmeten el benvolgut rector i corrector actual mossèn Martirià Pla i Carré. 

Allò que ens defineix com a congregants és una opció de vida que té com a referent l'Orde de Vida Servita i en definitiva l'Evangeli. Ens identifiquem pel que volem ser, la nostra identitat no està en el que és la nostra vida, sinó on posem el centre de la nostra vida. És fonamental viure el fet de ser congregant com una font d'esperança i d'alliberament. Això no està exempt de reptes, ja que la desaparició de les seguretats absolutes i dels valors que durant molt de temps havien guiat amb sentit la nostra existència, han donat pas a postures pròximes al relativisme.

En la cultura de la família, s'hi succeeixen les transformacions més rellevants, per això, és essencial d'alimentar-nos espiritualment de manera personal i també en parella, ja que l'experiència de família amplifica la nostra personalitat. Per exemple, sabem que la pregària no és un ritual que canvia les coses, però és una experiència que canvia la manera que tenim nosaltres de fer les coses, i és una vivència que també podem fer dins la comunitat familiar. 

L'experiència de fe es concreta amb la transformació interior i principalment en l'apropament a l'altre, en el fet d'esdevenir pròxims, que potser en el moment present encara resulta més decisiu, ateses les circumstàncies morals i culturals actuals. Tots som cridats a ser solidaris, per tant, és necessari remarcar el valor afegit que ser congregant aporta en aquest compromís solidari; la paraula i l'acció del congregant han de mostrar la seva autenticitat en tot moment. L'egoisme d'uns i altres ens fa incapaços de llegir els signes tant amb les esperances com en les tristeses. La solidaritat fa obrir els ulls a la fraternitat que uneix els homes, i la fe només serà creïble i significativa en la mesura que expressi i configuri les realitats presents. Avui calen decisions arrelades cristianament i compartides comunitàriament que permetin mostrar el que acceptem i manifestar en què confiem. 

Ser congregant avui i sempre és la trobada personal amb la Verge, l'atenta escolta de la paraula de Déu, renovar la il·lusió i les motivacions de ser cristians, practicar la vida contemplativa i del silenci, i sobre tot, portar un estil de vida cristià que deixi empremta i que arreli. 
En la praxi del congregant, la fe hauria de mostrar-se en les seves obres i en la seva conducta, i així exterioritzar que no existeix incoherència amb els valors de l'església. El que se'ns exigeix avui és confessar la nostra fe i plantejar-nos les exigències del nostre temps. 

En el fons, viure com a congregat és afrontar la realitat sense por al repte que l'experiència de Déu formi part de la nostra vida. Manifestar-ho és necessari. L'aplicació de la fe ajuda a donar sentit, il·lusió i esperança a les nostres vides. El respecte mutu entre nosaltres es fonamental. La proposta de Jesús es clara: “Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin” (Lc 6:31). 

Tot sovint, els congregants experimenten serioses dificultats per connectar la fe amb les experiències humanes que marquen el ritme de la nostra vida; senten una dicotomia entre les pròpies opcions i les afirmacions de principis, i la pròpia vida de cada dia. El sentit de la veritat, accentuat per l'essència de ser congregant, pot semblar insegura per fora, assetjada contínuament pel dubte, però per dintre és una roca tan sòlida com l'amor d'una mare o d'un pare. 

En l'Evangeli de Sant Lluc se'ns narra la coneguda paràbola del bon samarità (Lc 10: 25-37), allà es troba la resposta que caldrà contextualitzar en el temps i en l'espai per posar en pràctica viure essencialment com a congregant i, en definitiva, com un autèntic cristià. 

La Junta de la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú, Tercer Orde Servita, expressa la seva convicció que, si la comunitat cristiana en conjunt visqués veritablement així la vida en les seves activitats quotidianes i en les seves afectivitats, la transformació del món es trobaria en el bon camí. 


Jordi Juncà i Parés 
Mestre de Cerimònies de la VCMDDB