Setmanes de Passió i Santa: Un viatge en el temps

Sra. Alcaldessa, Sr. Bisbe, President de la Junta de Confraries, Autoritats, Senyores i Senyors, amics tots… 

Quan el bon amic Xavier Ribera em va trucar en nom i representació de la Junta de Confraries de Setmana Santa de Girona per a comunicar-me la decisió de la Junta i oferir-me la responsabilitat del Pregó d'enguany vaig tenir un esglai, sí un esglai... un esglai de dubte i d'incertesa perquè s'hagués confiat en la meva persona i en la meva capacitat immerescuda per a honorar una agrupació tan important i significada per a l'espiritualitat dels gironins… alhora, però vaig tenir un esglai de joia, ja que també enguany la meva mare, l'Anna Maria Gamero i Fauró, ha estat designada Prior dels Dolors de Besalú, el meu fill Jordi ha sortit de manaia per primera vegada i la meva filla Maria ha portat la borla del penó de l'àvia, ... i també, a totes aquestes emocions, s'hi barreja un sentiment d'il·lusió sincera per l'oportunitat que m'estan donant per a mostrar-los un bocinet de la meva vida i de la meva ànima, tan lligades a Girona, als gironins, al seu esperit i a la seva manera de ser. 

Per tot això, el primer que voldria fer és agrair-los de cor la confiança que m'han fet per encapçalar un acte tan significat, ja que sóc d'aquells que encara pensen que, més enllà de la Tradició, els actes d'aquest dies de Setmana Santa i la nostra actitud davant d'ells són manifest i reflexió de l'ànima de tot un Poble... una ànima que a Girona és ben viva i plena d'esperança envers el seu avenir. 
El que voldria doncs és convidar-los a tots vostès, a partir d'ara mateix, a un particular viatge en el temps on s'hi barrejaran els records amb les reflexions suscitades per aquells flashos perduts en la memòria, sense oblidar el convit a l'acció responsable i decidida envers la millora personal i col·lectiva a què aquestes reflexions ens conviden. 

I la meva màquina del temps ara retrocedeix fins a finals de la dècada dels 60, on hi veig un entorn familiar que, tot i les dificultats del moment, era ple d'il·lusió, d'amor i de fe. Un entorn on els avis i els pares, amb la preocupació constant per arribar a final de mes, ens inculcaven sempre aquella seguretat i convenciment que ens en sortiríem segur, per difícils que restessin les coses. Un entorn familiar on la iaia Marina em feia vestits de capellà per dir la Missa al menjador de casa, mentre el meu germà Narcís em feia d'escolanet i jo m'afanyava a fer combregar a tothom qui arreplegava per casa i pel carrer (aquella època jo era Mossèn Josep del Pont). Sí... un entorn familiar que es barrejava amb l'escola... l'escola pública primer, a Besalú, i la privada més tard, a Girona. Escoles que, independentment de la seva condició i titularitat, ens ensenyaven i ens comprometien amb aquells valors i virtuts que tant demanem avui a la nostra societat: la capacitat d'esforçar-se i de sacrificar-se per una ambició sana, l'agraïment per les coses bones que ens passaven, la capacitat per a il·lusionar-se i per a acontentar-se amb les coses senzilles i els petits detalls, la humilitat sincera i el low profile... i tantes d'altres que la memòria no m'abasta a recordar, però que m'inspiren la primera reflexió que avui volia compartir amb vostès: 

Que d'important que n'és com eduquem els nostres fills,... Sí que d'important que n'és com eduquem els nostres fills,... des dels pares i els avis, als catequistes, als educadors, als educadors d'educadors, i a tots aquells que decideixen en aquest camp... tots som avui els responsables que en els propers anys la societat sigui més humana, més valenta, més capaç i més preparada per enfrontar-se als nous reptes que ja s'entreveuen en el camí, i en conseqüència només invertint ara molt temps i recursos en l'educació dels nostres fills, assolirem un demà amb més Progrés, més Benestar i més Pau d'Esperit... qualsevol decisió desencertada en aquest àmbit pot tenir conseqüències fatals per al nostre avenir. Des d'aquesta Tribuna, aquest capvespre, faig una primera crida a la Responsabilitat de País a tots aquells que tenim quelcom a dir en aquest sentit perquè dediquem tots els recursos al nostre abast, fins i tot els que no hi són, per assegurar aquest futur. L'Educació és un Element Clau, i cal un compromís compartit per tothom i a llarg termini envers ella. Amb això no s'hi juga... i aquí no s'hi val a retallar!!! 
Dit això, tornem a la màquina del Temps que ens transporta ara a la dècada dels 70... i em trobo que les Misses al menjador de casa ja s'havien acabat i ara tocaven les Processons. La iaia marina i la mare ja no m'havien de fer més vestits de capellà, però ara les teníem ben ocupades fent-nos vestits de manaia, d'estaferm, de jueu, de vesta .... tot aquest enrenou era per les processons que preparàvem al jardí de casa i fèiem al bell mig del Pont de Besalú amb cosins i amics del barri... jocs que simultaniejàvem amb la Processó dels Petits de Besalú... encara recordo el meu primer any fent de Capità de la Mare de Déu dels Dolors en un Pas molt senzillet on hi havia una foto de la Mare de Déu encerclada amb flors i esparregueres que nosaltres mateixos havíem anat a buscar al bosc. Per nosaltres era un orgull i una il·lusió poder fer quelcom que ens apropés a la Processó dels grans, la Processó dels Dolors de Besalú, una manifestació de devoció i d'espiritualitat única en el cicle quaresmal català i que aleshores era el nostre ideal, un ideal que ben aviat es va fer realitat quan el Sr. Bertomeu Guix, al Cel Sia, ens va triar a una colla de nens de la comunió per configurar el pas dels improperis de recent creació, fet que em porta a la segona reflexió que volia compartir amb vostès aquest Dilluns Sant: 

Que d'important que n'és tenir ideals per a engrescar-se amb noves i velles il·lusions... Sí, que d'important que n'és tenir ideals per a engrescar-se amb noves i velles il·lusions... mirin tot el que els he explicat: les processons al jardí de casa, les processons dels petits pels carrers de Besalú, entrar per primera vegada a la processó dels grans, etc... totes aquestes coses eren il·lusions que ens engrescaven a fer i a no aturar-nos. Amb l'ajut de pares, mestres i avis somniàvem que nosaltres podíem ser els protagonistes... i a fe de Déu que ho érem. Somniàvem que tot el que pensàvem ho podíem fer possible... i a la nostra manera ho fèiem realitat. Vet aquí doncs la meva segona crida a la Responsabilitat de País que els vull transmetre aquesta vesprada: no podrem retornar la il·lusió i l'esperança en els nostres fills, i en la nostra societat, si contínuament estem donant missatges negatius i de frustració. Sóc el primer que penso que cal explicar i no defugir la crua realitat del moment, però també penso que tot seguit i sense demora cal explicar les increïbles oportunitats del present. Ens trobem davant un moment èpic on està tot per fer i tot per decidir i conseqüentment aquest és el vertader missatge que tots hauríem d'impulsar en l'imaginari col·lectiu a fi i efecte que, igual que en la nostra infantesa, els nostres petits puguin trobar també les seves oportunitats. 

Programem de nou la màquina del temps, ara perquè ens teletransporti a les dècades dels 80 i dels 90... S'hi entreveuen records de Manaia amb el Maniple d'en Manel Ramon i el pare cantant la Salve amb els Apòstols, tot sentint a flor de pell la Processó dels Dolors de Besalú, un esdeveniment únic i diferencial a les nostres contrades, un esdeveniment on la tradició, el silenci, el misticisme i l'espiritualitat es donen la mà i caminen plegats. Records de Manaia de Besalú barrejats amb els carrers de Girona tot venint amb els pares per Divendres Sant a veure la Processó del Sant Enterrament... quin goig feien tants Manaies i tantes vestes junts i que macos que anaven tots !!! Records també de les Trobades de Manaies i Estaferms de les Comarques Gironines... primer a Banyoles, seguit de Sant Hilari, Girona, Camprodon i la darrera a la que vaig poder participar al meu poble, a Besalú, amb motiu de l'aniversari de la Fundació de la Venerable Congregació dels Dolors ja feia 300 anys, l'any 1699. Quin goig que feien tots els Manaies gironins desfilant amb pas ferm pel Pont Vell i pels carrers mil·lenaris de la Comtal Vila. No oblidaré mai que va ploure tot el dia a bots i barrals i just mitja horeta abans de començar es va obrir el Cel... un miracle? No ho sabrem mai, però jo sí que estic convençut que la Mare Dolorosa hi va donar la seva empenteta. Al final de la Jornada, el sopar amb tots els Maniples i grups de les nostres contrades va ser quelcom únic i irrepetible... una explosió de germanor, solidaritat i col·laboració!!! I és aquella feta que m'inspira la tercera reflexió d'aquest capvespre: 

Que d'important que n'és tenir una visió compartida i un compromís comú... Sí, que d'important que n'és tenir una visió compartida i un compromís comú... mirin, si quelcom m'ha quedat d'aquelles trobades de Manaies i Estaferms, a més del cromatisme i la bellesa espectacular que suposava cada desfilada, n'és l'esperit de germanor que regnava entre tots els integrants de les diferents formacions vingudes dels racons més allunyats del Principat. Per sobre de tot, però m'ha marcat la visió compartida i el compromís comú que tots i cadascun dels presents teníem per donar el millor de nosaltres mateixos, per fer de cada trobada un esdeveniment únic i excepcional, evitant personalismes i lliurant-nos a l'èxit del col·lectiu, adonant-nos que del particular i òptim rendiment de cada individualitat, de cada manaia, de cada estaferm en depenia l'èxit del conjunt... i aquesta reflexió em serveix per llançar-los la meva tercera crida a la Responsabilitat de País: ens cal una visió compartida i un compromís comú del que volem ser com a persones, com a ciutat, com a societat... mentre continuem com “burriquets” cadascú estirant pel seu cantó i vetllant només pels propis interessos particulars, no arribarem mai enlloc... i el pitjor de tot és que, en un moment com l'actual, correm el risc d'hipotecar “de per vida” el futur dels nostres fills... per tant Reaccionem ja, i posem-nos d'acord tots plegats... és molt senzill, només ens cal una miqueta de voluntat i un pèl menys d'egoisme !! 

Ostres tu, la màquina del temps m'ha saltat al segle XXI i no s'ha espatllat per l'efecte 2000... que bé, podré continuar amb el meu relat!!! 
Ja casat amb la Marta, la meva esposa, voltava l'any 2002 que els meus companys de Junta de la Venerable Congregació dels Dolors em van demanar si volia acceptar el càrrec de Secretari... i no m'hi podia pas negar, ja que suposava comprometre's amb el repte de continuar quelcom que ha estat, és i serà element integrador i conciliador per a tots els besaluencs, siguin quines siguin les seves creences i/o formes de pensar; una devoció i un fervor espiritual que vam rebre dels nostres avantpassats i que s'ha transmès, generació rere generació des de l'any 1699, motiu pel qual la Generalitat de Catalunya ens va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 2005... un reconeixement pels que hem tingut la sort de poder-ho viure, però per sobre de tot un reconeixement per tots aquells que ens han precedit i que, amb el seu fervorós entusiasme, han transmès fins a nosaltres l'esperit que avui ens anima i el gran exemple de la seva devoció a la Mare Dolorosa. 

Aquest càrrec a la Junta dels Dolors m'ha donat l'oportunitat de conèixer gent única i viure moments molt especials... recordo bé el II Congrés de Confraries, Congregacions i Germandats de Setmana Santa de Catalunya, que vam celebrar aquí a Girona l'any 2005. Allà vaig conèixer persones excepcionals, com són en Xavier Ribera o en Josep Maria Nogué entre molts altres amics. Ja amb anterioritat havia conegut en Francesc Cayuela o en Jesús Ortiz en les Trobades de Congregacions dels Dolors de Catalunya, ... i encara amb més anterioritat, la Leo i en Vicenç Pijaume que juntament amb Mossèn Joan Baburés sempre ens han fet costat a la Processó de Besalú... sort en tinc del bon amic i Mossèn Joan que m'ajuda cada any a donar el to per cantar el “Crec en un Déu” a l'acabar la Processó. 

I els explico tot això perquè tots aquests darrers fets i coneixences de la meva vida congregacional m'han inspirat la quarta reflexió que avui volia compartir amb tots vostès: 
Que d'important que n'és col·laborar i implicar-se per fer i millorar... Sí, que d'important que n'és col·laborar i implicar-se per fer i millorar... mirin, si quelcom he aprés de la meva relació amb tots vostès és la importància de col·laborar per fer i millorar les coses. Ajuntar esforços per a canviar el món sense esperar ni aspirar res a canvi, entenent que si volem canviar el món, si no ho fem nosaltres ... qui ho farà? ... i aquesta és la meva quarta crida a la Responsabilitat de País que els volia fer avui: ens cal col·laborar, sota la base de la generositat i de la confiança, com a únic motor del progrés per evitar l'esclavitud de la immediatesa i les angoixes del moment que ens ha tocat viure. Si volem seguir sent, ens cal una col·laboració oberta i assenyada, una col·laboració amb concòrdia amb els altres pobles, una col·laboració sense actituds confrontacionals i extensiva a tots els camps... creguin-me, un món millor és possible si som capaços de pensar en clau col·lectiva i no només individual. 

Bé, la Màquina del Temps ja no dóna més de sí... tan sols em resta provar el seu funcionament per a desitjar el futur. Encara que sigui per un instant, li demano a la maquineta que em permeti reflexionar al voltant de les claus que ens han de permetre excel·lir com a persones i com a societat... i ella em proposa un joc ben curiós... 
... coneixent la meva adscripció a l'Orde dels Servents de Maria, em convida a cercar-ne la resposta en el res de la Corona, l'oració per excel·lència dels congregants dels Dolors, i a trobar així les claus del que busco tot reflexionant al voltant dels 7 Dolors de María... i així, he visualitzat aquest 7 desitjos per Girona i pels gironins que a vostès vull oferir: 

Primer Dolor – La Profecia de Simeó... tal i com Simeó va profetitzar a la Mare una vida plena d'ensurts, que l'oracle de Simeó ens inspiri a nosaltres en positiu... que Girona sigui i continuï sent depèn de nosaltres, i només de nosaltres... en això ningú ens hi ajudarà. Allunyem doncs de l'imaginari col·lectiu aquest victimisme nociu dels darrers anys i afermem-nos en la convicció que només si ens ho proposem podrem recuperar l'orgull tan preuat de ser el que som: gironins!!! 

Segon Dolor – La Fugida a Egipte... tal i com la Sagrada Família va saber trobar el camí cap a un futur més segur, sapiguem trobar nosaltres també el camí en les nostres Fortaleses: el potencial i l'empenta emprenedora de la nostra gent, la nostra història i la nostra cultura, així com alguns dels nostres models econòmics, industrials i del coneixement són trets diferencials que hem de capitalitzar... a què esperem doncs? 

Tercer Dolor – La Pèrdua de Jesús al Temple... la solució als nostres grans reptes passa per la gent jove, deixem doncs que els nostres nanos es perdin al Temple, deixem-los fer, estimulem la seva autonomia personal, animem-los a llançar-se a la piscina i a emprendre... ells només necessiten de nosaltres que els donem aquella empenteta d'autoconfiança i seguretat. No tinguem pors i animem-los a menjar-se el món!!! 

Quart Dolor – Maria troba Jesús Camí del Calvari... que aquella trobada de la Mare en el Carrer de l'Amargura tot fent costat al Fill, ens inspiri a tots els gironins per trobar en la família i en els éssers estimats aquella sensació de confiança i seguretat tan necessària quan estem en hores baixes. Mimem i protegim la família com a nucli bàsic de la nostra estabilitat, riquesa espiritual i progrés social. 

Cinquè Dolor – Maria al Peu de la Creu... que la disponibilitat i la fermesa de la Mare davant la Creu tot contemplant el suplici de Jesús, ens mostri a tots plegats el camí per a seguir ferms, sense dubtar, sense perdre l'estabilitat ni el rumb, davant els reptes de la vida. Que les dificultats del moment actual no ens impedeixin veure un demà ple d'esperança. Només així podrem construir amb garanties el nostre present. 

Sisè Dolor – Jesús mort en els braços de la Mare... que la imatge de la Mare desconsolada amb el Fill mort en braços, inspiri l'Església gironina a acollir i a donar esguard a tots els seus fills, independentment del seu origen o creença, i a evolucionar amb els temps seguint sempre el model i les ensenyances del Mestre. 

I ja per acabar el setè Dolor, però abans d'aquesta darrera reflexió deixin-me agrair-los de nou, a tots vostès, que m'hagin escoltat, i a la Junta de Confraries de Setmana Santa per haver-me fet la confiança... 
Setè Dolor – Maria lliura Jesús al Sepulcre... i resta en soledat i serenitat tot esperant la Resurrecció. Aquest darrer Dolor ens mostra la “clau” del tot plegat... 

“CREURE PER VEURE” enlloc del Veure per Creure de Sant Tomàs... Creure per Veure aquesta és la clau, aquest és el secret... com a persones, com a societat, com a País només creient en la força de les nostres il·lusions, valors, capacitats i creativitat superarem els reptes de l'avenir i farem de Girona el que nosaltres vulguem que sigui... endavant doncs... CREIEM perquè VEUREM!!! 
Per Molts Anys, Bona Setmana Santa i Moltes mercès a tots per venir!!!!! 

Josep Lagares i Gamero 
Pregoner de la Junta de Confraries de Setmana Santa de Girona 
18 d'abril de 2011